Les aigües turbulentes

Segon i últim sant amb limitacions sanitàries. Amb seminormalitat, com ha repetit no sé quantes vegades la Raquel Sans (crec que era ella) al Telenotícies. A Tarragona els condicionants s’han limitat a un tancament de les coques de la Rambla amb aquelles cintes de plàstic que posa la policia quan hi ha un crim o un accident, per evitar que els curiosos s’acostin massa. Aquí, el “crim” era vendre llibres o roses i no es tractava de prohibir res, sinó tot el contrari: controlar l’entrada de la gent, segons aforament interior i evitar en el possible aglomeracions a les parades, cosa que no ha estat fàcil. Una abundosa presència policial, la nostra i la de la ciutat i alguns carrers tallats al trànsit contaminant han pacificat, com es diu ara, la via pública. Estaven prohibides les parades d’entitats i associacions, així com la venda ambulant (i al·legal) de roses. Tampoc hi ha hagut aquest vespre la tradicional tanda de castells. Però ha fet sol, un dia radiant. Què més podríem demanar, donats tants imponderables? Les terrasses eren plenes de gent fent el vermut. L’ambient era de distensió continguda, si se’m permet l’expressió: ganes d’anar retornant a la normalitat de sempre, però alhora una sensació d’excepcionalitat que, tretze mesos després, ja sembla que la tinguem assumida. Per la meva part, he renunciat a la pronunciada cua per entrar al recinte de les parades de les llibreries i he optat per anar directament a la llibreria de confiança… on també hi havia cua al carrer. M’he comprat dos llibres: Com TV3 no hi ha(via) res, de Salvador Alsius, el del santoral, crònica dels primers anys de “la nostra”, i ETA i nosaltres, d’Antoni Batista, un tema delicat tractat amb imprescindible objectivitat. L’any que ve, Sant Jordi tornarà a ser el que havia estat o així ho espero.

[Imatge: Wikimedia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!