Les aigües turbulentes

No hi entenc massa, de futbol, però em sembla que ja tinc una opinió prou formada de la cosa aquesta anomenada “Superlliga”. A favor, per dues raons, les dues polítiques.

La primera és que, si constatem que el futbol, almenys el de dalt de tot, és negoci pur i dur, la passa donada pels equips europeus de més nivell és del tot lògica. Sempre s’ha dit que les lligues estatals s’han quedat petites per a determinats clubs i que calia fer una lliga europea. Ja hi era, és clar, és la Champions, però els clubs afectats no estan d’acord amb els procediments, les martingales i les prepotències de la UEFA, i en ús de la seva legítima llibertat per fer amb les seves entitats i els seus diners el que creguin convenient, han decidit posar en marxa aquesta nova reinvenció de les competicions futbolístiques. Que tot és per diners, que els clubs són un negoci i que molts són propietaris de magnats o de fons d’inversió? Oh, escàndol, hem descobert que aquí s’hi juga, com al bar de Casablanca. Menys hipocresies. No en fa d’anys que el futbol professional és qualsevol cosa menys un espectacle innocu per a potenciar virtuts com la sana rivalitat, el companyerisme, el joc net o el saber perdre. Ara seguirà sense ser-ho però tot quedarà més clar a ulls de tothom.

La segona raó és d’ordre político-identitari. Ens convé un Barça, el nostre principal actiu a nivell internacional, prop d’una gran lliga europea i lluny d’una lliga espanyola. Ja ho va dir Heribert Barrera una vegada: “com més europeus, menys espanyols”. Europa ens mira gràcies al Barça i a partir d’ara ho farà més. Que el club blaugrana participi d’aquest descarat festival de diners no és cosa que ens hagi de preocupar més ara que abans: a mi molt poc, de sempre.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!