Les aigües turbulentes

Consulta mèdica a Las Palmas. Alicia és el nom de la professional canària que m’atén. Volent donar-me conversa em pregunta “¿usted es catalán, no?”. Li dic que sí i que suposo que ho dedueix pel nom. Ella replica que no, que pel cognom, però també pel nom (“porque allí tienen Sant Jordi“). El diàleg deriva cap a allò que m’interessa: la mirada forània de Catalunya, és a dir, quina imatge es té de la nostra nació des de mils de quilòmetres lluny, quins tòpics apareixen, què els agrada i què no, què coneixen i què desconeixen. Treball de camp sense valor estadístic però directe, de persona a persona. Té projectat anar-se’n a viure aviat a Catalunya (té parents a Horta i a Cornellà), on hi busca, sobretot, el fred (!). Els canaris, com la resta de la humanitat, anhelen el que no tenen. Té pensat anar a Andorra, que no coneix, o a alguna estació d’esquí. Esquí i canari són conceptes del tot contradictoris, gairebé un oxímoron, però repeteixo: al final, tothom es sent atret per allò que li manca o que li costa d’aconseguir. Em confessa el què més l’enamora de Catalunya. No ho hagués endevinat mai: les calçotades. Espera ansiosa que comenci la temporada. Es que son tan buenos… (els calçots, vol dir). Li replico que encara és millor la salsa, opinió que sospito que és àmpliament compartida. També ella assenteix. Que li agradin les calçotades és ben coherent amb la seva predilecció pel fred.

Per avui s’ha acabat la conversa amb Alicia, però la propera setmana he de tornar a veure-la.

[Imatge: Lucas Amillano Pujalà, Belbo Terrenal, timeout.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!