Les aigües turbulentes

Amb el títol “La guerra que todos perdimos” (o “¿La guerra que todos perdimos?”, hi ha una significativa confusió sobre això), s’havia de celebrar a Sevilla una jornada sobre la guerra de 1936-39, que finalment s’ha decidit posposar a la tardor. La causa? Segons el seu coordinador, el conegut escriptor Arturo Pérez-Reverte, les amenaces d’accions violentes per part de sectors d’extrema esquerra (esmenta Podemos), unides a la decisió del també escriptor David Uclés de no participar-hi com estava previst perquè no volia coincidir-hi amb polítics de dreta com Aznar o Espinosa de los Monteros.

Quin panorama. No entro en la qüestió dels canvis en el títol del programa: no m’ha quedat clar quin va ser finalment l’elegit i jo personalment preferiria que portés els interrogants. En tot cas, estendre’s en la subtil diferència entre ambdues versions correspon fer-ho a historiadors, no a polítics, i el problema d’aquesta jornada i de les seves vicissituds és precisament això: omplir de polítics la llista de ponents. Comprovo amb tristesa com els enfrontaments ideològics, encara que en aquest cas siguin només dialèctics, s’han estès a totes les formes de comunicació social de l’estat espanyol. Dic amb tristesa perquè no fa tants anys això no s’hagués produït. Parlo dels temps de la transició, aquell procés iniciat ara fa mig segle que, contra una opinió ara majoritària, continuo defensant que si no fou modèlic sí que fou positiu i en tot cas l’únic possible. Alguns ja s’han encarregat de treure a col·lació episodis com Fraga presentant una conferència de Carrillo o les recordades tertúlies del programa televisiu “La Clave”, que reunien significades figures de tots els colors ideològics, sense vetos ni boicots, solventant civilitzadament els seus desacords.

La jornada de marres estava enquadrada en allò que convenim a empaquetar com “memòria històrica”, un delicat artefacte que cada un tendeix a interpretar de forma diferent. Per a uns consisteix en paradoxalment oblidar, passar pàgina de tot, per a altres insinuar una mena de revenja considerant la desigualtat entre dos bàndols. Probablement tothom tingui una part de raó. En tot cas, traduir aquestes discrepàncies en un cridaner diàleg de sords o, el que és pitjor, amanir-ho amb boicots i amenaces, sí que és una guerra en la que tothom perd, i aquí no fan falta signes d’interrogació.

[Imatge: eldiario.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!