Les aigües turbulentes

Ens ha deixat a noranta-dos anys Armand de Fluvià i Escorsa, genealogista i heraldista, primer defensor dels drets LGTB i independentista dels de veritat. La notícia m’ha afectat. Als anys setanta vaig agafar molta afició a qüestions relacionades amb les ciències auxiliars de la història (carrera que llavors estava cursant), tals com les dinasties, els títols nobiliaris, les banderes o els escuts de tot arreu. Una de les fonts documentals era el consultori de genealogia i heràldica que mensualment publicava la revista Historia y Vida, a la qual col·laborava l’Armand. Paral·lelament, eren els anys de les primeres passes del moviment d’alliberament gai-lèsbic català, que també eren del meu interès i en les quals estava prenent protagonisme un tal Roger de Gaimon, un pseudònim per protegir-se de la implacable repressió post-franquista. Qui devia ser aquest personatge? Quan un temps després vaig llegir que aquest àlies corresponia a Armand de Fluvià no me’n sabia avenir. Pensava que es tractava d’un error perquè no era possible que una persona dugués a terme dues activitats tan distanciades l’una de l’altra. ¿Com podia ser que un senyor de la noblesa catalana no titulada, un membre del Consell Polític del rei Joan III, un especialista en matèries tan apergaminades com l’estudi de conspicus avantpassats o dels escuts de tombes medievals fos, alhora, l’impulsor de les primeres iniciatives de defensa dels que eren discriminats per la seva manera d’estimar?; dit a l’inrevés, no entenia com un gai sortit de l’armari de primera hora s’hagués dedicat anys i anys a una activitat professional tan convencional com una disciplina històrica específica. I ben mirat, ¿quina raó hi ha d’haver per no poder fer compatibles aquests dos barrets en una mateixa persona? Cap, naturalment. Tot i això, no deixa de ser paradoxal que de Fluvià es dediqués a l’estudi de la genealogia, una disciplina basada en la successió de persones de pares a fills, on només la relació heterosexual és, des del punt de vista estrictament biològic, imprescindible.

Anys després vaig tenir l’ocasió, o potser caldria dir el privilegi, de conèixer i tractar l’Armand. El recordo una persona molt culta, de gustos refinats, molt educada, però també molt divertida quan tocava: una vegada vaig presenciar una baralla en broma entre ell i el seu amic el poeta Josep Miquel Servià (casualment també mort ara fa un mes) plena d’amaneraments i sobreactuacions molt entretinguda. També tractava la qüestió gai-lesbiana amb una gran naturalitat, que ajudava a assumir-la i a normalitzar-la, quan les coses eren més difícils de pair per part de tothom que ara. Recordo que desdramatitzava el fet de l’orientació sexual de les persones amb un símil planer, comprensible i incontestable, ple de sentit comú: “això és com el llegum: a uns els agraden les llenties i altres els cigrons, i ja està!” Certament, amb aquests arguments de calaix costa d’entendre que continuïn avui en dia les negacions i repressions dels individus o les resistències i atacs des de sectors ideològics diversos.

La inestimable lluita de l’Armand, valenta, de primera hora, molt eficaç, respectada, no ens ha de fer oblidar el seu llegat d’investigació i divulgació històriques, l’home que va ajudar a prestigiar una ciència fins llavors tinguda per auxiliar o complementària, sense especial interès pel món universitari, dominat abans i ara ja sabem per qui, i tampoc el seu posicionament nítid i incondicional a favor de la llibertat dels Països Catalans. A cavall d’una i altra significació, tots recordem el trist episodi de l’escut i la bandera de Barcelona. L’ajuntament estava capficat amb modificar (“modernitzar”, paraula a vegades terrible) el senyal tradicional de la capital de Catalunya per convertir-lo en un logotip, quan no feia falta perquè un escut és, per definició, el logotip d’una ciutat, i pretenia polir-se dues de les quatre barres catalanes de la bandera: la decidida actuació de l’Armand, amb els seus implacables raonaments tècnics i històrics, va aconseguir tombar la potineria municipal (socialista, no caldria ni recordar-ho). També per això li hem d’estar plenament agraïts. El vam estimar en vida i no l’oblidarem en la mort.

[Imatge: sapiens.cat; foto Enrique Marco]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!