Les aigües turbulentes

Un mes, que no és poc, ha estat inactiu aquest bloc. Avisava en el meu comiat temporal que interrompria les vacances si alguna notícia o fet d’importància justificava la publicació d’un apunt relacionat amb la qüestió. Encara que finalment no ha estat així, molts han estat els motius d’interès que l’actualitat ens ha regalat aquestes quatre setmanes, com haurà pogut comprovar tot aquell que la segueixi mínimament, que és pràcticament tothom per molt que desconnectem a l’estiu. Aqui van algunes petites reflexions sobre diversos temes.

Moros a la costa. La invasió “híbrida” marroquina de Ceuta (a dalt) ens ha obsequiat amb un serial estival per estar entretinguts, preocupats o indignats segons percepcions i posicionaments ideològics de cadascun. El paquet ofert era prou complet: diplomàcia internacional, immigració, seguretat ciutadana, abrandaments patriòtics, polítics de vacances… A l’hora d’analitzar seriosament el problema, crec que caldria separar dos àmbits, el de política internacional i el de gestió governamental. En el primer s’hi entrecreuen molts interessos i moltes lògiques difícils d’entendre, i la complexitat i discreció que les caracteritzen deixen sense valor totes les opinions que els nostres cunyats aboquen a les xarxes socials. No sabem de la missa la meitat (ni la centèssima part, diria jo) del que es cou entre despatxos i bambolines, i totes les elucubracions farcides de teories conspiranoïques són això: elucubracions per passar l’estona. De tota manera, si del que es tracta és de prendre-s’ho com un partit de futbol entre Espanya i Marroc, inevitablement jo estic (horresco referens!) amb el primer. Les coses com siguin. L’altre camp de discussió és el de la gestió governamental de tota la problemàtica sorgida a partir de la invasió (policial, sanitària, humanitària…), que ha estat i continua sent deplorable: reaccions tardanes, explicacions a mitges, contradiccions entre ministres, insuficiència de recursos humans i materials… Causa una considerable sorpresa comprovar com, emmig de la molt justificada indignació de la població local (que desgraciadament instrumentalitzà ben aviat l’extrema dreta espanyola), els responsables públics de la cosa apareguin, almenys de cara a la galeria, amb grans dosis d’indiferència. Per a ells anirà el pollastre, i ben aviat.

Aigua va. El clima ha tornat a fer de les seves aquest estiu. A unes temperatures de rècord (i a aquestes alçades de la pel·lícula, era difícil superar-les) han succeït pluges torrencials amb les conseqüències previsibles. Al respecte, la meva estimada ciutat de Tarragona va ser notícia internacional. Contemplar en la distància carrers ben cèntrics i coneguts envaïts de ratxes de vent, cortines d’aigua i pedregades, amb cotxes atrapats al mig del carrer i contenidors de brossa a la deriva, produïa una certa preocupació. Sense sorpresa, observo que ja ningú treu a col·lació el manit “canvi climàtic” per explicar tantes disfuncions meteorològiques. Millor, així tampoc en parlaran els adversaris i les seves insensates teories.

Manresa. Ha tornat a passar. Un succés luctuós que ha fet emergir el mateix de sempre: les acusacions simplistes i imprudents d’uns, sense comptar fins a deu abans de dir segons què, i les vergonyoses justificacions d’uns altres, convertint els botxins en víctimes. Encara bo que aquesta vegada no s’ha parlat de “percepcions”: les punyalades foren ben reals. I els que tan modulen cada incident amb filigranes bonistes tampoc ens explicaran ara per què menors d’edat amb antecedents i “sota vigilància” pul·lulen amb armes pels carrers de Catalunya amb total impunitat. Quan arribin les eleccions i els que parlen sense esperar a comptar fins a deu siguin decisius al Parlament, encara hi haurà qui es sorprendrà. Els de les percepcions, per exemple. Potser el desconeixement de la realitat del país hi té alguna cosa a veure.

“Farmear” aura. Amb aquesta fórmula es designa la darrera de les collonades virals amb què aquests dies cremem tristament la vista davant les pantalles. Les protagonitzen, com se sap, gent molt jove que es cita en algun espai emblemàtic mitjançant les xarxes (com no!) per fer gestos simiescs o directament incomprensibles i així “crear-se un aura” mentre el nombrós públic de la mateixa edat recull obedientment l’escena amb els mòbils (com no, de nou) que penjarà d’esma al canal corresponent. En defensa dels protagonistes d’aquestes pallassades s’ha dit allò tan rebregat de “almenys no es droguen ni fan cap mal”, que com a justificació no deixa de ser decebedora. Per a qui no li faci el pes la moda de “farmear aura” (jo entre ells, si no ha quedat prou clar), sàpiga que durarà de Nadal a Sant Esteve. Algú se’n recorda dels therians? Doncs això.

Au, a treballar, que s’acosta la tardor!

* Crèdit imatge: es.euronews.com, foto AP Photo

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!