Les aigües turbulentes

Ens informa la caixa tonta que ja hi ha una nova modalitat de posar punt i final al cos (o el que en quedi) d’un difunt. Es tracta d’introduir les cendres del finat dins un globus d’heli, fer que s’elevi a uns 35 quilòmetres d’altura fins que literalment rebenti i escampi les restes fent companyia a l’espai amb satèl·lits, artefactes astronòmics i resta de brossa. La broma d’enviar l’avi a l’estratosfera no és barata: entre 3.000 i 4.000 de l’ala.

Amb el temps, una creixent falta de respecte a la mort, típica de la nostra societat, unida a una a vegades angoixosa falta d’espai físic, ha portat a solucions cada vegada més dràstiques quan es tracta de respondre a la macabra pregunta de què fem amb un cadàver. De colgar-los a la terra, que és la forma més respectuosa i l’única on el terme enterrament té tot el seu sentit, es va passar als nínxols, versió funerària dels blocs de pisos; amb això no n’hi havia prou, i la solució de la incineració es va anar obrint pas. Les urnes amb les cendres es dipositaven devotament al cementiri, però aviat hi va haver qui no tenia prou amb això i va començar una enginyosa carrera per veure qui enterrava o llançava les cendres a un lloc més original: el jardí de casa, el mar o el Camp Nou (sic). Doncs encara restaven insospitats llocs per fer-ho, com ens ensenya la notícia d’avui.

Notícia típica de cada final d’octubre i inici de novembre, al costat d’informacions més prosaiques com el preu dels panellets (a menjar aquest any en màniga curta) o alguna collonada sobre el Halloween. Les castanyes es troben en franca retirada, i les representacions de Don Juan Tenorio estan més que mortes i enterrades, no sabem si a la fossa comuna o a un columbari.

Ja podem enviar un ésser estimat a l’espai quan deixi de respirar. Ara sí que podrem ben dir allò de “al cel sigui”.

[Imatge: cementiri del Poblenou, de Barcelona; w1-bcn.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!