Les aigües turbulentes

Cinquanta anys del dia del xampany, de la desaparició física del dictador. Deixo per comentaristes autoritzats la disgressió sobre les derivades polítiques i històriques sobre aquell fet en concret i sobre el mig segle posterior. Només apunto, i m’afegeixo a la idea principal, que la mort de Franco no va representar de cap manera el final del franquisme, ni els dies següents, això és obvi, ni amb el transcurs del temps. Més aviat al contrari, conforme anaven passant els anys, els que vam viure i patir (malgrat ser encara menors d’edat) els estralls d’aquell règim estem assistint estupefactes a una normalització i un emblanquiment de tot el que van significar aquelles quatre dècades: partits que hi simpatitzen i se’n declaren hereus, ressorgiment de símbols que suposàvem oblidats, reescriptura de la història amb sorprenents teoritzacions o proliferació, via xarxes socials, de mems a cavall entre la mitja veritat i la manipulació més descarada, que inclou pantans o pagues extres com a arguments estrella.

Cal alegrar-se de la mort d’una persona? Cal celebrar-ho o tornar-ho a celebrar cinquanta anys després? Cal fer-ne escarni? Més d’una vegada m’ha assaltat aquest dubte moral, que em porta a reservar un minúscul respecte per algú al moment de la seva desaparició, encara que no hi tingui el menor dret. Però d’altra banda, me les enginyo per fer un jesuític exercici i traçar una nítida línia divisòria entre la persona humana (?) i la figura pública. I en aquest procés de bilocació (molt a tomb, perquè de Franco s’explica una interessantíssima història protagonitzada per una monja bilocada), no hi ha cap obstacle per recordar i denunciar, avui més que mai, que aquell individu sotmès a emblanquiment per alguns fou el responsable primer i últim d’un cop d’estat i una dictadura que causà milers i milers de morts, represaliats, exiliats i desapareguts; que privà els ciutadans de les llibertats públiques més bàsiques; que significà un notable endarreriment econòmic; que provocà el major èxode cultural i intel·lectual que es recorda; que perseguí implacablement nacions i llengües; i que recluí en la clandestinitat una gran diversitat de grups ideològics, religiosos, sexuals o filosòfics. ¿Tot això no és prou motiu per celebrar-ho, tenint en compte que no va patir cap pena ni càstig per totes aquestes barbaritats, a no ser que considerem els 40 dies d’agonia (un per cada any de dictadura) que patí al final de la seva trajectòria vital?

I tant que s’ha de celebrar la desaparició del dictador! I faltar el respecte a la seva memòria! Jo no arribaré al nivell del famós sonet de Joan Brossa. Em conformaré amb un acudit. Ja no s’expliquen acudits de Franco, una altra prova que el transcurs del temps ha fet desdibuixar i relativitzar el passat. Acabo amb un de molt curt o poc cruel, però que sempre m’ha fet molta gràcia. Llastimosament, només funciona en castellà, però farem la vista grossa: un que va al metge i li pregunta:

– Doctor, ¿Es grave lo mío?

– Mire, le voy a ser franco…

– ¡No, por favor!

[Imatge: silvestredominguez.wordpress]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!