Enfilem el darrer tram de la Rambla, el més proper al mar. Per la banda esquerra comença el segment més concorregut de tota la via, quan fa intersecció amb els carrers Sant Francesc, Hospital (oficialment, Comte de Rius) i Sant Agustí, els dos darrers de vianants i molt comercials. Hi trobarem primer l’OMAC, les oficines municipals d’atenció al sofert ciutadà, després el Moto Club, històric bar ideal per fer el vermut assegut a la terrassa, i finalment botigues de roba de marques conegudes. A la banda dreta de la Rambla, els números parells, es troba el també històric teatre Metropol, preciositat modernista de l’arquitecte Jujol, i més locals ocupats al seu dia per coneguts comerços i ara ja no: la llibreria Guàrdias o la sastreria Pluvinet (un nom que sempre m’havia fet gràcia, perquè sembla una marca de tintoreria però és realment el cognom del propietari). A la coca central, assegut en un banc com si fos un vellet més dels molts que s’hi passen estones perdudes, ens contempla l’estàtua metàl·lica del Iaio Virgili (a dalt), un recordat personatge de la vida local, impressor de professió, infatigable col·leccionista de tot el que fes referència a Tarragona i primer Tarragoní Fidel, premi atorgat per l’Òmnium.
Ja s’apropa el final de la nostra excursió. A mà esquerra, dos punts d’interès per a mi: al número 25, s’alça la modernista Casa Salas, on vaig iniciar la meva vida laboral “seriosa”, i al costat, un restaurant xinès, de nom Xangai i que encara existeix, d’agradable record per raons també laborals. Enfront del xinès, més oferta gastronòmica amb locals de noms intercanviables: Koyo, Bocois i Bokoto (dos dels tres són japonesos, endevineu quins). Pujant, es troba la seu del ja esmentat Òmnium Cultural, entitat amb qui he tingut una antiga i sòlida relació. Entre el xinès i els japonesos, a la coca central, s’alcen dos significatius monuments, un a la sardana (de quan Tarragona fou proclamada Ciutat Pubilla de la Sardana, 1973), i l’altre commemorant els 125 anys del Nàstic, el principal club futbolístic com és (això espero) de tots sabut.
Arribem al final de la Rambla, el Balcó del Mediterrani, una impressionant talaia des de la qual es pot contemplar el litoral tarragoní, el Fortí de la Reina, la platja del Miracle, el port esportiu, l’estació de tren… El Balcó és realment això, un balcó, amb una barana on instintivament s’hi posen les mans per contemplar l’espectacular paisatge que s’obre als ulls del vianant (si el dia és clar i solellós, millor que millor), origen de la genuïna expressió “tocar ferro”, la mateixa que fem servir els catalans per desitjar-nos sort. Davant del Balcó s’alça el notable monument a Roger de Llúria, el victoriós almirall medieval. Curiosament, l’estatua està situada d’esquena al mar que va ser l’escenari decisiu de les seves gestes. S’estima més adreçar la seva mirada cap a la Rambla i la ciutat que s’estén a banda i banda. Li sobren raons per fer-ho.
[Imatge: ivirgili.com]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!