Les aigües turbulentes

Dues notícies han situat en primer pla de l’actualitat informativa la política canària, tant oblidada per molts conscientment o inconscient.La primera, destacada per Vilaweb, donava compte d’unes declaracions del president Paulino Rivero al seu bloc en les quals analitzava els resultats de les eleccions catalanes i n’extreia les corresponents conclusions per aplicar-les a l’arxipèlag que presideix des de fa alguns anys. Cito i tradueixo: “S’estigui o no d’acord amb les tesis dels independentistes catalans, els resultats electorals han dit, alt i clar, que Mas ha retrocedit però que el sobiranisme no ha donat una sola passa enrere”. I diu més endavant: “Incorren en una mala interpretació del que ha passat els que fan lectures partidistes a Madrid, i en el que constitueix una mala còpia d’aquesta argumentació, també s’equivoquen els qui al nostre arxipèlag han sortit en tromba a exigir que a les illes deixem de demandar un major pes de Canàries en les decisions estratègiques o que s’incrementi la nostra capacitat per gestionar el nostre present i el nostre futur, enfortir les nostres institucions i aprimar de forma significativa la presència de l’administració perifèrica de l’Estat”. “Això i no altra cosa és el que he exigit i seguiré exigint. Menys dependència de l’Estat i més competències per generar economia i ocupació, per multiplicar la nostra acció a les illes i a l’espai geopolític que ocupem”.

Rivero és dirigent de Coalició Canària, una força, per entendre’ns, similar a la Convergència i Unió de l’època Pujol: d’obediència estríctament canària, centrista i defensora dels interessos de l’arxipèlag a les Corts espanyoles, on envia entre dos i quatre diputats a cada legislatura. En els darrers temps, però, i en el marc de la crisi de l’estat autonòmic, el canarisme (no sé si existeix aquesta paraula) s’està movent en la direcció d’una major reivindicació nacional, no independentista, i a aquesta tendència respon l’apunt de Rivero abans comentat.

Un personatge ben diferent és, era, Antonio Cubillo, que ha mort avui als 82 anys a Santa Cruz de Tenerife. Va ser la figura més coneguda de l’independentisme canari des que va fundar el 1964 el Movimiento para la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), al rebuf de les lluites anticolonials dels anys seixanta. També fou el creador de l’actual bandera independentista canària (amb set estrelles verdes), sempre present en manifestacions i a les pintades reivindicatives en carrers i barris. El MPAIAC aconseguí suport polític d’Algèria i, durant un temps, de l’Organització per la Unitat Africana, i entre el 1976 i el 1979 apostà per la lluita armada mitjançant les Fuerzas Armadas Guanches. El 1978 Cubillo patiria un intent d’assassinat, amb seqüeles físiques de per vida, darrera del qual hi va estar implicada la policia espanyola i el ministre de Governació del moment.

L’autonomisme, més reivindicatiu que mai; l’independentisme, avui feliçment pacífic, molt més actiu del que transcendeix a la península. Dues maneres plenament legítimes per defensar les peculiaritats i lluitar contra la problemàtica d’unes terres que mereixen un major coneixement des de Catalunya.

[Imatge: la bandera de les set estrelles; anghelmorales.blogspot.com.es]