Doncs sí: ha pogut. No només perquè ho permeten les normes canòniques, que això ja ho sabíem, sinó perquè s’ho ha pogut permetre, en un gest autènticament sobirà i una mica contra tota lògica. Un home tan conservador, tan tradicional, s’ha permès deixar l’anomenada càtedra de Sant Pere pràcticament d’un dia per l’altre. Certament, és un gest revolucionari.
La raó oficial adduïda pel propi interessat és la salut: es cansa, es fa gran, i tal. Cap de nosaltres no està nel segretto del que passa al Vaticà, però altres raons per prendre aquesta decisió hi han influït de ben segur. Ahir Vilaweb ens n’apuntava unes quantes. Intueixo que Benet XVI ha fet aquest cop de cap conscient que no podia fer res més amb les feixugues carpetes que tenia sobre la taula (control de la cúria, les finances, la pederàstia, l’Islam…) i abans d’acabar com el pobre papa Luciani, amb el cor superat pels esdeveniments, ha decidit anunciar el final del seu pontificat per sorpresa de tothom i, per cert, amb metòdica i germànica precisió.
Balanç del seu regnat? Joseph Ratzinger, diuen, no volia ser papa perquè preferia retirar-se a la tranquil·litat bàvara, llegint, escrivint i tocant el piano. No va ser així i la història i les circumstàncies van determinar que hagués d’acceptar succeir Joan Pau II, de qui va ser fidel col·laborador però de qui el separaven tantes diferències d’ordre personal. Per exemple, la manera d’afrontar la decrepitud física, com hem vist ara.
Tots ens temíem que, una vegada instal·lat al tron de Sant Pere, Benet XVI actuaria com un pontífex ancien règime amb un tarannà ortodox i intransigent. Aquesta era la previsió que tothom es feia, tan ignorant com lleugera a l’hora d’opinar sobre els afers de l’Església catòlica. La realitat ha resultat ser molt més complexa. Res no és blanc o negre, la Santa Seu té la seva manera de fer les coses, l’Església té el seu tempo particular…
Esperàvem un pontífex que es passés el dia anatemitzant determinats avenços socials i científics de la nostra època i ens hem trobat amb un governant caute i prudent a l’hora d’abordar aquestes matèries. Esperàvem un ídol de masses que es fes vitorejar en teatrals viatges com feia el seu antecessor i ens hem trobat amb un prestigiós teòleg que ha seguit fent valuoses aportacions intel·lectuals a un món que no en va sobrer. Una altra cosa és que les hi llegeixin, és clar.
El catolicisme, aquesta fascinant realitat mil·lenària, aquest increïble fenomen que supera l’embat dels segles però a qui tan costa adaptar-se a la realitat de cada moment, torna a tenir davant seu una oportunitat per fer els canvis que, inexorablement haurà d’assumir tard o d’hora. En bona mesura això dependrà de qui, vestit de blanc i beneint la multitud al balcó aquell, succeeixi el papa Ratzinger. Els que, com jo, tenim una relació ambivalent amb l’Església catòlica, de respectuosa discrepància amb molts dels seus plantejaments, seguirem amb especial atenció les notícies que ens fornirà Roma les properes setmanes.
[Imatge: www.tv3.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara és hora que algun d’aquests prestigiosos teolegs esbrinin els fonaments bíblics de l’existència d’un càrrec que l’apostàsia anomena “Vicari de Crist” a la Terra.
Atentament