No li nego mèrit, quan el més arriscat que he fet jo a la meva vida és pujar al Dragon Khan, abans que l’oftalmòleg m’ho prohibís fa dos anys. Tampoc pretenc discutir les dificultats d’ordre econòmic i tecnològic que pugui demandar una moguda d’aquest tipus, però em pregunto si era realment necessària una preparació de cinc anys per qualcom que de fet es va liquidar en unes tres hores. I ja posats a pensar malament (activitat a la qual m’hi estic aficionant d’allò més), fa olor de xamusquina tota aquesta gestió del tempo: després de parlar-ne tant, van haver d’ajornar-ho uns dies (quina casualitat) per raons meteorològiqes, per tal d’incrementar l’interès i aconseguir així un màxim d’audiència mundial per tots els mitjans possibles, des de la tele de tota la vida fins als artilugis de darrera generació teconològica. Tant de bombo i plateret per assistir, com estaquirots, a un indissimulat espot gegantesc d’una coneguda beguda energitzant d’incerta composició química.
Algú ha volgut comparar tal heroïcitat amb l’arribada de l’home a la lluna. Tampoc ens passem, eh?
[Imatge: rac1.org]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!