Les aigües turbulentes

Sincerament fa una mica de mandra parlar-ne encara ara però, a una hora del tancament del període per votar la proposta de l’ANC, vull aportar algunes reflexions sobre l’actual moment polític.

Llistes. No me n’amago, jo sempre havia estat partidari de llistes separades: el ventall ideològic del sobiranisme (i també de la resta) de la nostra nació és, afortunadament, prou divers, i ho seguirà sent després del dia D. La meva reticència a una llista única ha tingut, però, una motivació més formal i metodològica: l’extrema dificultat en la seva confecció. Ho estem veient en el continuat creuament de missatges, declaracions, conferències, articles d’opinió o entrevistes a la Terribas, per part dels protagonistes del procés: si tan difícil és concretar quines llistes, amb o sense, i amb quins punts en comú, com no ha de ser més dificultós encara elaborar una única llista de 135 noms, per molta participació ciutadana que tingui la seva selecció i el seu ordre (qui podria participar i en nom de què?) i per moltes mostres de generositat i renúncia partidista que obtingui aquesta cobdiciada llista única (que no les tindria). Encara una tercera raó en contra de la llista única: els seus més fervorosos i tenaços defensors (des dels hiperventilats fins els pragmàtics de darrera hora) atorguen a la CUP el singular privilegi de no obligar-los a entrar en aquest joc: “són una altra cosa”, “juguen en un altre camp”, “el seu electorat és diferent”… Confesso que aquesta argumentació he començat a assumir-la, però només des del moment en que les orelles del llop, en forma d’Ada Colau i companyia, han aparegut en el panorama polític català i (ai!) mediàtic espanyol.

Llista. Els esdeveniments de tota índole, eleccions municipals, noves propostes, iniciatives de la societat civil, sondejos de darrera hora, estan fent canviar a un ritme endiabladament ràpid i intens les percepcions de la realitat, l’anàlisi dels fets i les propostes de futur immediat pel que és, en definitiva, l’objectiu final (de fi) i principal (de principi però també d’important) del sobiranisme conseqüent i sincer, que intueixo majoritari: que el 27 de setembre la majoria de vots diguin indirectament que sí, i que sí. I en aquest canvi endiabladament ràpid i intens, sorgeix en aquest moment la possibilitat de la consecució d’una (o dues) llistes. Matisant el plantejament que feia al principi, no nego que, hàbilment treballada, seria la solució i una garantia d’èxit rotund. Hàbilment treballada vol dir que fos encapçalada i protagonitzada per personatges de la societat civil: molts els tenim al cap i només faltaria que ells hi accedissin per votar-los amb els ulls clucs, des del cantant de Verges fins a l’octogenària actriu, des de l’economista de les americanes fins a l’entrenador de Santpedor. Hàbilment treballada vol dir que als “polítics” se’ls reservés (o es reservessin) el paper que els pertoca, ni molt a dins ni molt en fora. La societat definitivament ha pres el timó dels esdeveniments, però em molesta aquest menyspreu que s’utilitza contra la denominada classe política, judicant-los en conjunt i tractant-los com a apestats o com a minoria a apartar del festí que es vol aconseguir; de manera que quan es parla de llista “sense polítics” (com qui parla d’un menjar envasat “lliure de greixos”), sembla que oblidem que els polítics, la política, seran precisament els encarregats de donar forma a les conseqüències del resultat del 27-S, des de la formació d’un govern (posarem la Pilar Rahola de ministra de Salut?: horror) fins a les negociacions formals amb l’altra part del conflicte (que us ben asseguro que ho són molt, de polítics), passant per la gestió parlamentària del dia a dia. Hàbilment treballada vol dir, en fi, una llista (o dues) sustentada per un programa de mínims (res: tres o quatre punts) i alguna mena de logotip o marca comuna, potser el de l’Ara és l’hora.

Podem. No goso entrar de ple en el terreny ple de paranys del que ha estat batejat com “el món del ‘sí, es pot'”. Segurament és, en aquests moments, la clau de volta de tot plegat. Un món que ofereix una il·lusió diferent de la sobiranista i que ja hi ha qui fa temps les està confrontant, tenint-ne com té motius de pes i mitjans per fer-ho. Al sobiranisme català correspon el paper contrari: compatibilitzar o com a mínim fer anar per carrils paral·lels els dos projectes. La CUP ha ofert una anàlisi molt bona en aquest sentit: hem de ser capaços de mentalitzar-nos de que una gran majoria de l’electorat, dues terceres parts pel cap baix, apostarem per forces transformadores de la societat, en un sentit, en l’altre o en tots dos. Aquest és el punt de partida que aclareix molt, crec jo, el panorama. De manera que convindria guardar per millor ocasió l’arsenal preparat contra el poti-poti dels de la bicicleta, la monja de les vacunes, els de la cueta i companyia perquè el que ens cal és abandonar qualsevol plantejament maniqueista: sí que hi ha uns dolents, però són uns altres, els de sempre.

Sondeigs. La publicació ahir del darrer estudi del CEO, amb un increment del no i un estancament del sí a la independència, suggereix també alguns comentaris. Ja ha produït les reaccions de manual, a saber: lletres ben grosses als diaris enemics del procés, que ara, tot just ara, sí que donen importància al “sí” de fa un temps, justament per destacar-ne la seva falta de força; o la previsible actuació coral de les ploraneres sobiranistes de torn, “animant” a la gent. Sóc optimista al respecte: ja sabem que aquests sondeigs, enquestes o estudis (no sé ben bé què és el del CEO) cal agafar-los amb pinces, a les dures i a les madures, i en tot cas, aquests sis punts de diferència entre la llibertat i el continuar igual són, comptat i debatut, un estímul perquè tots reaccionem en un moment de desconcert (l’estiu no ajuda, és clar), començant pels qui més exemple d’altura de mires haurien de donar, la manca de la qual explica en bona mesura els números del CEO.

Optimisme. Repeteixo la paraula. El procés sobiranista català, si s’ha caracteritzat per una cosa els darrers quatre o cinc anys, és per la seva impredibilitat en les seves decisions i canvis de rumb. Recordem pactes de darrera hora, en temps de descompte, preguntes impossibles que esdevenien possibles, per sorpresa de molts, propostes agosarades de qui menys ens esperàvem; també inestimables ajudes exteriors o no previstes, en forma de maldestres declaracions, absurdes querelles, incidències a Rodalies… A veure què ens diuen les urnes de l’ANC (ja han tancat: l’apunt m’ha costat més d’una hora de temps). Potser la setmana que ve ens espera alguna notícia agradable. Quin patir, Déu meu!

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!