Les aigües turbulentes

Les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República van acabar ahir a la nit. Casi vint-i-quatre hores després de la publicació dels resultats, se m’acudeixen comentaris d’ordre divers.

El primer, d’ordre personal. Com era sabut, vaig presentar la meva candidatura per la circumscripció del Camp de Tarragona, no tant un intent de ser elegit (cosa difícil però possible i que m’hauria fet il·lusió) com una contribució personal a fer conèixer més i millor el Consell, que sigui pres amb la serietat i consideració que mereix (i que necessita). Portem anys reclamant processos electorals amb llistes obertes i amb l’aplicació de noves tecnologies i alhora reclamem al conjunt de l’independentisme una major unitat i coordinació en l’estratègia de culminació de l’octubre de 2017: les eleccions d’aquests tres dies obeïen a aquests dos reclams. D’aquí la meva decisió. Estic content pel resultat perquè entrava dins de les meves previsions: estar entre els 10 primers. Estic especialment agraït als 177 inscrits que m’han votat i als que no ho han fet però que d’alguna manera han mostrat interès per les idees (més aviat reflexions) que he anat desgranant al llarg de la campanya. D’altra banda, la meva més sincera felicitació a Teresa Rosell, Sara Barnés, Antònia Andreu i Montserrat Farriol, les quatre competidores directes que representaran el Camp de Tarragona en la flamant Assemblea. Faig extensiva la felicitació al conjunt dels 121 elegits. Els desitjo tota mena d’encerts.

El segon comentari ha de ser, lògicament, de satisfacció col·lectiva pel fet d’haver culminat aquest procés electoral. Se’ns ha mig oblidat, però aquestes eleccions ja van patir un o dos aplaçaments que, sumats a les reticències, menyspreu o oblit intencionat (en proporcions diverses) de sectors de l’independentisme i d’alguns mitjans de comunicació (i ja no parlem de l’enemic exterior), confereixen especial valor a la celebració d’aquests podríem dir-ne comicis electrònics. Es tractava, a més, d’una experiència altament innovadora i, doncs, plena d’esculls reglamentaris, tècnics i formals. Hi havia els precedents d’algunes eleccions internes a l’ANC o altres entitats, però tractant-se del Consell per la República, un ens que es presenta (i l’és) la institució dipositària de la legitimitat republicana, el llistó pujava considerablement. I el resultat ha estat satisfactori: el procediment ha estat net, sense ombra de manipulacions, trampes o joc brut, com correspon a una societat democràticament avançada com la nostra.

Passats els agraïments i les felicitacions, toca examinar els punts negatius o a millorar. El primer és, lògicament, el del percentatge de votants. M’ha decebut el 26 % de participació. Més enllà d’algunes explicacions plausibles però insuficients (alguns problemes informàtics a l’hora de votar o, simplement, d’entendre bé el procés), el cert és que la dada insinua un cert escepticisme també dins del Consell. Cal fer examen de consciència i admetre que s’ha d’explicar millor què és, què representa i què pretén. Em temo que dins del Consell tampoc ha quedat clar, llegint programes, piulades i comentaris de molts dels candidats presentats, que conceben el Consell, crec, com una mena d’ANC 2.0 i no és el cas.

Una de les facetes a millorar, en futures eleccions, fa referència al tema de la paritat. Entro en terreny relliscós, ho sé. El reglament electoral va ser fet expressament per garantir una àmplia presència de dones, una manera de compensar la fins no fa massa poca presència femenina en llistes i cambres o assemblees: es va determinar que la meitat dels escons de cada circumscripció es reservaria a les dones i l’altra meitat a qui hagués tret més vots, sense discriminació de sexe. El resultat ha estat que el 70 % de representants són dones i només el 30 homes. Això podrà ser positiu però no és en absolut paritari, una condició que es donaria si la proporció fos 50 a 50. El més interessant d’aquesta innovadora però discutible clàusula reglamentària és que només ha calgut aplicar-la en un cas (crec que a Sarrià). És a dir, als votants no els calen fórmules fetes a mida per propiciar, si aquesta és la seva voluntat, l’elecció de dones perquè al ser llistes obertes ja les voten directament, com en el cas present, amb una excepció. Una acotació al respecte: alguns dels candidats, preguntats per la seva adscripció, no es definien ni com a homes ni com a dones, declarant una enigmàtica “x”. Aquestes persones com cal classificar-les, a l’hora del recompte de vots i adjudicació d’escons? M’hagués agradat que es produís aquesta situació.

També en el capítol de desajustos, en tant que candidat he trobat a faltar més eines per adreçar-me directament als meus potencials electors. L’organització únicament ens oferí dues vies: un debat (al qual, celebrat a Montblanc, no vaig assistir) i un obscur sistema de preguntes als candidats, via app del Consell. A mi, i com a mi molts companys (perquè ho vaig comprovar) no em va arribar cap pregunta o comentari, senyal que calia millorar el sistema i fer-lo més entenedor. M’hagués agradat, igualment, la possibilitat d’enviar a tots els electors (i potser també a tots els consells locals constituïts) un correu personal amb les meves idees i propostes. Per últim, hi havia el sistema inicial de presentació de candidatura (amb una confusa combinació de la presentació pròpiament dita, el currículum i un petit text) francament millorable.

Per últim, el programa especial de la nit electoral, transmès pel canal de Youtube, patí també, a la meva manera de veure, alguns grinyols. El presentador, Iu Forn, potser va anar molt bé per entretenir el personal, ansiós de saber els resultats, més tenint en compte que es van fer esperar més del compte, però em pregunto si el seu estil loquaç i burleta era el més adequat a l’hora de les entrevistes “serioses” als capitostos del Consell. Tampoc va estar gaire fi Lluís Llach llegint els noms dels candidats guanyadors mentre anaven sortint en pantalla. És evident que el cantant de Verges compon música molt millor que pronuncia cognoms, no importa si catalans de soca-rel o més exòtics.

De tot s’aprèn, i les properes eleccions a l’Assemblea (no soc suficientment optimista per dir que ja seran per a un Parlament com Déu mana, ho sento) s’organitzaran en millors condicions, no en tinc cap mena de dubte. De moment, quedem-nos amb aquest exercici democràtic, participatiu, impecable i seriós que entre tots hem protagonitzat les darreres setmanes. Espero que sigui exemple d’altres processos electius, siguin quins siguin el seu caràcter i la seva naturalesa.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!