Les aigües turbulentes

Peripècies bancàries de darrera hora. La targeta amb què sempre faig els pagaments em va quedar bloquejada (vaig marcar un PIN erroni i, fruit dels nervis o la mala memòria, vaig repetir l’operació dues vegades més). Total, que aquest matí he hagut d’anar a l’oficina bancària a sol·licitar-ne el desbloqueig i una nova contrasenya. He dit “oficina bancària”? Ara se’n diu, agafeu-vos, un store. La meva sucursal de fa anys, al final del carrer on visc, va ser clausurada d’un dia per l’altra i els soferts clients vam ser adreçats a un store molt més lluny de casa.

Són unes instal·lacions totes renovades i ben il·luminades, amb sillons, moqueta, màquines de cafè, i amb un aire alt standing, atès per un personal exageradament servicial i d’impostada simpatia, però amb l’evident propòsit de captar rendes altes i “col·locar” productes dels seus. Tot plegat, ben lluny d’aquella atmosfera familiar i de confiança que inspiraven les caixes d’estalvi de tota la vida, abans que es deixessin arrossegar pels cants de sirena de la bombolla immobiliària, d’infaust record.

Les instal·lacions han canviat, però el públic de tota la vida no. Quan he arribat a primera hora a la fantàstica oficina, encara no havien obert les portes. Per a la meva sorpresa, diverses persones s’estaven esperant al carrer mentre s’anaven passant la tanda, com si fos una carnisseria sense aquells paperets que surten d’un rotlle (bé, ja se m’entén). Quan la petita aglomeració de gent hem entrat, ha resultat que casi tots els que em precedien obeïen al mateix perfil. Senyors i senyores nascuts a la dècada dels quaranta com a mínim, amb la llibreta a la mà, intentant que algú de carn i ossos els fes un reintegrament (són dies de pagament de la pensió) perquè “jo, aquestes coses modernes…”. Les “coses modernes” són els caixers automàtics, unes diabòliques màquines per segons quines generacions que no estan preparades, ni ho seran mai, per interaccionar-hi. El personal de l’oficina, perdó store, els anava ensenyant pas a pas com s’ho havien de fer per obtenir els calerons.

Les noves entitats bancàries (de caixes d’estalvi res de res, per molt que alguna encara s’ho faci venir bé per dir-se’n) han reorientat els seus negocis (i quins negocis) en pocs anys deixant no poques víctimes pel camí, per exemple tot un amplíssim col·lectiu de persones amb economia modesta i coneixements limitats de les noves tecnologies, que pràcticament de la nit al dia han vist com es tancaven dotzenes d’oficines i eren impel·lits a realitzar les seves petites transaccions monetàries en uns caixers automàtics plens de botons, pantalles tàctils i llumetes blaves, talment com si fossin el quadre de comanament d’un platet volador. Uns caixers automàtics, per cert, situats fora al carrer; adéu als situats en petits espais protegits per un pestell: calia foragitar els “sensesostre” que, intermitentment, els ocupaven. I a molts pobles i barris, ni oficines, ni caixers, ni res. Un desastre.

Tot pel benefici, sense atendre altres raons. Fins on arribarà aquesta deshumanització? L’altre dia, Vilaweb ens informava d’un col·loqui sobre el futur del capitalisme, que havia tingut lloc al Cercle d’Economia. Un dels ponents era, veges, el president de l’entitat que va idear els stores i que va fugir del Principat després del Referèndum (cal donar més pistes?). “Alguna cosa no hem fet bé”, s’afirmà en aquell col·loqui. Més d’una, puntualitzaria jo.

P.D. Aquest blocaire continua tenint tractes comercials amb l’entitat dels stores per raons d’ordre personal, que no vénen al cas. La desconnexió, però, és lenta i imparable.

[El bloc compleix avui tretze anys; imatge: leconomic.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!