L’escena.
Diverses (són uns quants anuncis): una mena d’Alícia al País de les Meravelles que es torna petita després de menjar formatge, un noi amb cara de seminarista sent com li grinyolen els budells de gana mentre tot de plats de colors li obren pas, una noia es disposa a baixar per unes escales tretes del castell de El nom de la rosa mentre se la mira un gos petrificat… en fi, un deliri. La música, a joc.
El missatge.
Amb aquests anuncis, Illa Diagonal pretén que parlem d’ells (perquè hi anem a gastar, gastar i gastar) i jo hi estic col·laborant sense voler…
Per què em posa nerviós?
Per la seva estètica al·lucinant, com de pesadilla surrealista, i perquè els has de veure vulguis que no: els intercalen a mig Polònia. No hi ha escapatòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
això de la pesadilla t’ha quedat rodó….
un anunci horrorós…em posa negre…