El grup dels illuminati, enemic de l’Església Catòlica, segresta quatre cardenals en vigílies del conclave i amenaça amb matar-los un cada hora. Un expert en aquesta societat secreta, el nord-americà Robert Langdon, és cridat per evitar-ho.
Res més lluny de la meva intenció que llegir els celebrats best-sellers de Dan Brown El codi da Vinci i Àngels i dimonis. Detesto aquestes barreges d’història, ocultisme i trames policials, però després de molt pensar-m’ho vaig cedir i vaig anar a veure, encuriosit, la versió cinematogràfica de la segona novel·la. Em vaig trobar el què ja em temia: les interioritats del Vaticà (menys misterioses del que a vegades ens pensem) tractades tant banalment com ho saben fer els nord-americans a través d’una previsible intriga detectivesca on es donen cita des d’incunables fins a experiments amb l’antimatèria.
En essència, el film són corrípies i més corrípies per Roma, d’església en església, mitjançant un joc de pistes, tot amanit amb aquestes bandes sonores que s’han posat tant de moda. Alguna escena és risible: per exemple, quan el protagonista es troba tancat als Arxius del Vaticà, ple de sofisticades mesures de seguretat, i no té cap problema en derribar a patades un voluminós prestatge collat a terra amb uns ¡simples cargols!
La pel·lícula, no ho negaré, és entretinguda, té ritme i està ben feteta. Els actors, en el seu lloc, inclosos Tom Hanks, que últimament sembla que tingui una llaga a l’estómac, en el paper del detectiu Robert Langdon, i Ewan McGregor, guapíssim i inversemblantment jove per ser un camarlenc de l’Església Catòlica. Però els gustos de la gent manen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!