Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

27 de setembre de 2021
0 comentaris

Angela Maria!

La cancellera Angela Merkel està rebent, en el seu comiat, una rara unanimitat en considerar globalment positiva la seva governança. Des que vam conèixer la seva decisió d’apartar-se de la primera fila alemanya i europea s’ha fet habitual sentir el comentari “la trobarem a faltar”, insòlit en un dirigent polític. M’afegeixo a aquest sentiment general, si bé potser les meves raons no són al cent per cent coincidents amb les que ens marca l’opinió pública i publicada.

S’ha posat molt en valor la seva habilitat per arribar a dalt de tot vencent tota mena d’obstacles (dona, democristiana de família socialdemòcrata, de l’Alemanya oriental i física (!) de formació), típica anàlisi de qui concep la política com un joc entre maquiavèlic i pugilístic on guanya qui dona cops de colze amb més elegància o s’embruta menys en el ring ple de fang preparat a l’efecte; al contrari, crec que Merkel ha ascendit i s’ha mantingut en la primera línia del poder perquè ha sabut ser fidel a una manera de ser, a un conjunt de virtuts que com més va, més trobem a faltar en els nostres dirigents: senzillesa (i no em refereixo a la seva invariable indumentària), honradesa personal (que probablement influiria en les pràctiques quotidianes del seu partit), rigor a l’hora de governar (allunyat de cops de volant i frivolitats diverses) i, una mica com a resum de tot, aquesta sensació que Angela Merkel és una persona dotada d’un enorme sentit comú a l’hora de fer les coses, una mica com les mestresses de casa d’abans.

I ara que dic mestressa, no puc deixar d’introduir-me, ni que sigui fugaçment, en el sempre relliscós camp del feminisme i el poder. Com ja havia passat amb Margaret Thatcher, Angela Merkel va arribar on ha arribat, malgrat ser dona, molt més gràcies a les seves virtuts que a l'”ajuda” que hagués pogut rebre pel fet de ser-ho. És cert que el seu mentor, Helmut Kohl, la tractava com “la meva nena”, de forma paternalista, però la carrera la va anar fent sense que paritats, discriminacions positives i altres petites “trampes” deslluïssin el seu mèrit d’arribar a cancellera. Van ser més aviat l’actitud, la serietat, en definitiva el rigor que dèiem abans, els trumfos que va exhibir en les sempre complicades partides de pòquer en què es converteixen l’accés al poder. Potser en això rau el veritable feminisme. Voler governar bé sense fixar-se en el sexe de qui s’ho proposa. Fa uns dies, per primera vegada, va declarar en una entrevista que se sentia feminista: ho va dir en el sentit que una majoria donem al mot, lluita per aconseguir la igualtat absoluta de totes les persones, no importa sexe o gènere. No calia que ho remarqués, ho ha demostrat durant dècades, sense omplir-se’n la boca contínuament com fan altres…

Merkel marxa. Ens deixa una mica orfes. Potser sí que la trobarem a faltar.

[Segons l’Enciclopèdia, l’expressió “Àngela Maria!” significa “justa la fusta”, aprovació d’alguna cosa dita; escau per referir-se a la unanimitat amb què es valora l’etapa Merkel; imatge: 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!