Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Isidoro se les va tenir amb el president Mas en un interessantíssim cara a cara al programa Salvados. Valia la pena estar atent per veure si d’aquells llavis de farbalà que té en sortia algun intent d’apropament, un capteniment de comprensió o una formulació d’argument més o menys sòlid. Fracàs total. De tot el que va dir recordo l’obligació de sotmetre’s a las reglas de juego (però no han jugat prou amb nosaltres?), el terror (sic) que provoca en els dirigents europeus la possibilitat d’un estat català (i aquesta és l’Europa de les llibertats, de les regions i de no sé quantes coses més?) i el deplorable esment als 300.000 morts en els diferents conflictes balcànics (vol que contem quantes morts ha provocat el sobiranisme català?). La fixació de la legalitat (d’una certa legalitat, naturalment) i el recurs a la por, però cap idea convincent de perquè no es pot plantejar una consulta al poble català: una consulta i prou.
L’altra protagonista del cap de setmana ha estat Susana Díaz, estrella emergent del partit de la rosa. Té un aire, físicament parlant, a Carme Chacón, i no deu ser casualitat. Els missatges d’ambdues tampoc són molt diferents. La senyora Díaz ha vingut a Catalunya a donar suport al seu homòleg Pere Navarro, prou necessitat d’escalf exterior, vist el panorama tirant a gèlid que regna al seu partit, i en una mena de convenció (ara que estan de moda) ha deixat anar a la concurrència dues frases que resumeixen prou bé la manera de pensar d’aquella gent: “Que no ens separin, que no ens facin elegir” i “Què direm als catalans de pares que van venir de fora? que són fills d’estrangers?”. Sempre l’obsessió de la identitat, dels grups ètnics tancats, del ser i del no ser. Senyora Díaz, aquí ningú parla de separar la gent; senyora Dïaz, només és estranger qui se’n sent; senyora Díaz, aquí cap català renuncia a ser també andalús si així ho vol. Sembla mentida que segueixin amb els esquemes de fa trenta anys.
Tant González com Díaz, en un moment o altra de les seves intervencions públiques, han apel·lat al diàleg. Sí, és clar, mai no sobra, però després de tants intents d’establir-lo, arriba un moment que hem de tirar pel dret, encara que sigui amb el poc salero propi de la nostra terra.
[Imatge: ACN, www.elperiodico.cat]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I DÑA.SUSANA,LA PRESIDENTA “DE LOS QUE VIVEN DEL MOMIO”,VE A PARLAR I HA DONAR ORDRES?…JA VA SEN HORA QUE ENSENYI A PESCAR A LA SEVA GENT.