No, Bertolt Brecht no va ser qui va dir allò de que primer perseguiren els comunistes, després els jueus, després… fins que no quedés ningú a qui els nazis poguessin perseguir. Dos lectors d’aquest bloc, a qui agraeixo l’observació, m’ho han fet notar en sengles comentaris. La llarga cita erròniament atribuïda a Brecht és, en realitat, un poema de Martin Niemöller, un pastor luterà que es va oposar a la nazificació de les esglésies protestants alemanyes a partir de 1933.
No han d’estranyar les cites errònies en els temps que corren (tampoc ha de ser una excusa per no rectificar, com estic fent ara): el tràfec massiu per la xarxa de tota mena d’informació, sense cap control ni rigor, sense esmentar les fonts, en definitiva la dictadura del “talla i enganxa (i tira que te vas)” fa que es doni per certes les autories de cites, textos o anècdotes quan no ho són. Ja és un clàssic fer-ho amb personatges com Oscar Wilde, Winston Churchill o Groucho Marx: el seu indiscutible enginy a l’hora d’obrir la boca està en l’origen d’atribuir-los moltes frases que, segurament, ja havien estat formulades molt anteriorment per individus menys coneguts.
Al Cèsar el que és del Cèsar, però el poema de Niemöller segueix ajustant-se perfectament a la perillosa deriva on ha entrat la nostra societat i que té en Valotonyc, Hasél i companyia algunes de les primeres víctimes.
[Imatge: Bertolt Brecht; Viquipèdia]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Agraït a vostè, que és qui es curra el blog.
Pensi que qui no obre boca, mai s’equivoca (això és el que normalment es diu, encara que molts cops callar pot resultar una injusticia i una gran errada vers els altres i a un mateix).
S’ha de tenir saviesa, i humilitat, per reconeixer les pròpies [sic] “errades”.
Qui camina, s’entrebanca. Allò important és que un cop al terra, cal aixecar-se (i seguir caminant, o curar-se les ferides…).
Atentament