Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

29 de juliol de 2024
0 comentaris

Això de París

 

Amb els Jocs Olímpics em passa una mica com amb el Festival d’Eurovisió, que ja no em fa gaire peça. Abans m’atreien no tant per l’aspecte purament esportiu (prefereixo practicar un esport abans que veure’l, n’hi ha molts de francament avorrits), sinó per tot d’aspectes que l’envoltaven, a quina ciutat li concedien la nominació, quants països participaven o mil detalls curiosos, i sobretot la cerimònia d’inauguració, sempre sorprenent i plena de moments emotius. Però com passa amb Eurovisió, la seva desnaturalització davant els interessos econòmics i polítics ha fet que més aviat estigui demostrant indiferència amb tot el que està passant a París aquests dies, començant pels actes d’obertura, divendres passat. En ocasions anteriors hagués estat insòlit però aquesta vegada vaig preferir quedar amb un grup d’amics, com faig cada divendres, que quedar-me bocabadat tres o quatre hores davant el televisor veient com la delegació alemanya, és un dir, saludava entusiàsticament el públic tot fent voleiar banderetes del seu país, o descobrint quina rebuscada invenció havia trobat el comitè organitzador per fer arribar la flama olímpica al lloc on havia de cremar mentre duressin els jocs.

Vaig poder seguir, però, part de la cerimònia de forma disruptiva. Les informacions em van anar arribant per l’aparell de la cafeteria, que tenia situat just a la meva esquena, cosa que m’obligava a girar el cap de tant en tant per poder veure la susdita delegació alemanya fent el que ha fet cada quatre anys, només que aquesta vegada navegant pel Sena; o contemplar una heterogènia col·lecció de personatges, de tota mena de sexes, gèneres, races i indumentàries movent-se per diferents escenaris i formant uns quadres que en res tenien a veure amb l’esperit olímpic i que han merescut justament una merescuda i contundent desaprovació per inapropiats i de mal gust.

El final de la inauguració sí que el vaig veure a casa i potser això em va permetre gaudir de l’únic moment que em transportava a cerimònies anteriors i em reconciliava amb el decaigut esperit olímpic: l’espectacle de son & lumière de la Torre Eiffel (mira que n’hi treuen suc, els gavatxos, d’aquesta construcció!) i, sobretot, l’actuació de la Celine Dion interpretant una preciosa versió de L’Himne à l’amour, que popularitzà Edith Piaf. Tot emmig d’una intensa pluja, que sempre és de doldre en aquestes circumstàncies.

I ara, a esperar que s’acabi la sonsònia olímpica i, com faig amb la resta de competicions esportives i amb Eurovisió, esperar amb candaletes que Espanya perdi sempre, en totes les modalitats. Les continuades i embafoses mostres de nacionalisme banal que nit i dia vomiten les televisions estatals em reafirmen en aquesta actitud. Quan la meva nació pugui participar-hi en peu d’igualtat amb els altres estats, llavors en parlarem.

[Imatge: latribune.fr, foto DR]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!