Les aigües turbulentes

La meva vinculació amb Òmnium Cultural data de fa molts anys, potser quaranta, fins i tot d’abans de fer-me’n soci. Considero que forma part de la meva vida, l’eix central del meu activisme cultural i lingüístic català, allí hi he fet amics, he conegut gent important, he viscut amb satisfacció grans i petits moments i, ja en un pla més íntim, és impossible desvincular la institució de la memòria de la meva mare, que va ser durant anys secretària de la delegació del Tarragonès. En línies generals, sempre he assumit com a propis l’ideari genèric de l’Òmnium i les seves grans línies estratègiques en favor d’enfortir la llengua, la cultura i la nació catalanes, especialment la darrera i convulsa dècada, farcida d’atacs dels enemics de sempre. Però, possiblement per primera vegada em veig en l’obligació de mostrar el meu obert desacord, fent-ho públic en tots els fòrums en què tingui ocasió de fer-ho, amb la implicació de l’entitat en la manifestació de suport al poble palestí a Barcelona, dissabte passat.

Que Òmnium vulgui mostrar els seu suport amb Palestina i els seus habitants, lligant-la a una genèrica defensa dels drets humans i a la reivindicació als drets de tots els pobles, és perfectament comprensible i defensable, més en una entitat que va néixer precisament amb l’objectiu de defensar aquests drets, en aquest cas els dels catalans, quan estaven perseguits . Qui hi estaria en contra, dit així? No ho posaré en tela de judici. Tampoc que aquest súbit interès pel que està passant al Proper Orient no hagi tingut en el passat cap equivalent, que jo recordi, en favor d’altres pobles perseguits o privats de drets, i mira que la llista és llarga: kurds, armenis, tibetans… Pel que sembla, ara toca ser palestinista, com si no haguessin problemes de més calat a la societat catalana pels quals mobilitzar-se o lluitar, i Òmnium ha decidit enfilar-se al carro. Deixem-ho aquí.

Més aviat el que ha concitat el meu rebuig, i el de molta més gent com es pot comprovar amb una simple llambregada a les xarxes socials, és el tractament formal usat en l’adhesió de l’Òmnium a la manifestació de l’altre dia, que indica almenys de forma implicita un posicionament molt més discutible que la simple solidaritat amb el poble palestí a què abans feia referència. Es tracta, com ja s’ha explicitat a bastament, de com a mínim tres elements: primer, incloure una cita de Pau Casals, ciutadà honorari d’Israel (a la imatge), un país i un poble que, per molt desafortunades o condemnables siguin les actuacions que du a terme darrerament, mereixen la nostra consideració per tantes i tantes raons; segon, l’ús del terme “genocidi”: no és un genocidi, per molt que es repeteixi constantment, és una altra cosa i convindria no banalitzar aquests i altres mots; i tercer, potser el més escruixidor, la imatge d’una mà sangonosa, que remet directament a una desgraciadament cèlebre fotografia d’un palestí amb les mans tacades després d’assassinar dos nois jueus. Sabien les ments pensants d’Òmnium el significat d’aquesta il·lustració? Ens estan insinuant un antisemitisme incompatible amb els motius fundacionals d’Òmnium? Estan blanquejant les accions de l’altra part del conflicte? No he sabut trobar en els mitjans d’Òmnium cap condemna del terrorisme de Hamas ni l’exigència d’alliberament dels ostatges israelians (avui en fa dos anys, precisament). Només hi veig un quedar bé amb una part de l’opinió pública, però no d’una atra.

Encara està a temps Òmnium de rectificar la seva relliscada amb un comunicat donant explicacions. Potser ja ho ha fet i no me n’he assabentat. Si no ho fa, quedaré profundament decabut a partir d’ara. Sé d’un conegut que ja ha formalitzat la baixa com a soci. Espero no haver de fer mai aquest pas.

[Imatge: X, @montseforga]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!