Les aigües turbulentes

El govern danès s’està plantejant recuperar a les escoles l’ús de llibretes, bolígrafs i llibres de text en detriment de la imparable digitalització dels nostres temps. Em sembla molt bé. Que la notícia ens vingui d’un país nòrdic, sempre tan avançat en qüestions educatives, diu molt de la necessitat de posar fre a tantes innovacions pedagògiques, tecnològiques i de continguts que s’han anat imposant en nom d’una mala interpretació del que és el progrés. Una d’aquestes novetats ha consistit, allà o aquí, en considerar que l’ús exlusiu o omnipresent de les noves eines informàtiques era un avenç revolucionari en els processos d’aprenentatge quan el simple sentit comú ja feia intuir que aquesta no és la solució. Quan es va començar a parlar de no deixar entrar els mòbils personals a les aules, o com a mínim de limitar-ne el seu ús, vaig quedar sorprès: ¿però deixen entrar mòbils a les classes? ¡Si és una invitació a distreure’s, a no atendre les explicacions del professor! I aquest, ¿com pot controlar que vint o trenta estudiants, moltes vegades d’edats conflictives, no adrecin discretament ulls i dits cap a uns aparells que es poden ocultar fàcilment? Ja no entro en quina mena de continguts visionen les criatures.

No són només els mòbils el problema. Se suposava que a les aules el foment en l’ús de tauletes o d’ordinadors portàtils com a instrument didàctic útil es traduiria en una millora dels resultats desitjats però els números (PISA et al.) indiquen una altra cosa i no és menyspreable pensar que en sigui una de les causes. Un ús que s’afegeix a l’omnipresència de pantalles a les vides de les criatures, en forma de continuades hores enganxats bàsicament a les xarxes socials que els allunyen, paradoxalment, de les relacions socials pròpiament dites.

La decisió dels danesos (no conec en detall si encara és una proposta o ja està en fase d’implementació) està doncs plenament justificada i és una notícia esperançadora que hauria de fer reflexionar i recapacitar els responsables de l’ensenyament d’altres latituds, encaparrats en mesures que s’han revelat ineficaces i a vegades excèntriques quan no ridícules, en nom d’un progressisme mal entès. I la proposta alternativa del país escandinau no pot ser més planera i entenedora: paper i llapis o bolígraf, com s’havia fet tota la vida; llibres de text, de paper (els editors estaran contents); i es parla fins i tot de retornar a les pissarres. Pensant-ho bé, la gent escriu ben poc (amb la mà, vull dir) perquè a les escoles (i a les universitats, aquí no s’escapa ningú) tampoc es promou l’hàbit d’escriure habitualment a mà. Vull creure que a pàrvuls s’ensenyen les beceroles i la caligrafia, però podria ser que ja no. Res sorprèn ja.

[Imatge: eltemps.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!