Per començar trobem el fet de designar l’actual rei d’Espanya com a Juan Carlos I. És norma comuna, seguida per tota la historiografia seriosa i per enciclopèdies i llibres d’estil, que els noms dels papes, dels reis i dels prínceps regnants sempre es tradueixen a la llengua en que s’escriu el text. Anomenar Joan Carles fent servir el castellà, com fa Vilaweb en totes les notícies, és una inexactitud i una incoherència (al mateix article es parla de Joan de Borbó i en altres notícies de Benet XVI, per exemple). Si es fa amb intencionalitat merament ideològica, sobiranista o republicana, ho trobo una mica infantil, la veritat.
L’autor de l’article es llança, amb alegre lleugeresa, als terrenys del constitucionalisme i de la història per deixar-ne anar unes quantes. Diu que el fet de no haver-se aprovat la llei orgànica prevista a la Constitució introdueix dubtes sobre una possible abdicació de Joan Carles I, bàsicament perquè no sabria a qui adreçar l’abdicació. Quin problema més gros, oi?
Segueix amb el tema que dóna títol a l’article, explaiant-se en unes quantes il·legitimitats històriques. Doncs resulta que és exactament el contrari. En Joan Carles I conflueixen totes les legitimats hagudes i per haver. Les dues enfrontades en tres guerres carlines (unides en una de sola el 1936, a la mort d’Alfons Carles I), la joanista (a partir de la cessió de drets del seu pare el 1977) i la diguem-ne democràtica (amb l’aprovació per referèndum de la Constitució en la qual es declara explícitament que és el titular de la Corona espanyola).
No entraré en l’afirmació de que “Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles”. El litigi pels drets d’una i altre es va dirimir de manera dramàtica durant bona part del segle XIX i en tot cas avui està superadíssim, però sembla que Vilaweb aposti, el 2013, per una de les parts, el carlisme, la qual cosa no deixa de ser sorprenent. Que el fet de que Isabel II guanyés la partida s’hagi interpretat posteriorment com una revolució en favor de les dones no ho havia sentit dir mai, bàsicament perquè no té ni cap ni peus.
Continuem: Franco no va nomenar Joan Carles príncep d’Astúries sinó príncep d’Espanya (un invent de Sofia de Grècia, per cert). La cessió de drets de Joan de Borbó no va ser cap ficció jurídica, sinó més aviat una manera elegant de donar solució al conflicte de legitimitats històriques que, llavors sí, estava plantejat.
Finalment, l’autor de l’article torna a les elucubracions sobre si una constitució ha de legitimar o no una monarquia, sobre perquè no s’ha fet la llei orgànica i sobre el que passarà si el rei mor com a tal: que el succeirà el seu fill. Doncs és clar! Afortunadament, no esmenta per res la infanta Helena, cosa que és d’agrair.
En fi, un article bastant agafat pel pèls, fet a corre-cuita, sense el rigor esperable. Si del que es tracta és de defensar la forma republicana per l’estat espanyol, cosa bastant evident, no fa falta publicar uns paràgrafs tan retorçats com els de l’article d’avui.
[Imatge: Joan Carles, entonant el mea culpa; www.singulardigital.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per cert, si parlem d’il.legitimitats, fa temps vaig llegir que des d’un punt de vista jurídic la Constitució alfonsina de 1876 encara es trobaria en vigor avui dia, ja que els règims posteriors no es van instaurar de manera legal fent servir el mecanisme de reforma que aquesta preveia. Per la qual cosa el règim de la II República, el franquista i l’actual serien tots tres il.legítims.