Les aigües turbulentes

Comprovo, amb un punt de tristesa, que el centenari de la mort del compositor Giacomo Puccini (avui) està passant completament inadvertit. No és que em sorprengui excessivament que tot allò relacionat amb la cultura “de veritat” (ja m’enteneu) sigui despatxat amb simples notes a peu de pàgina, però crec que una mica més d’interès informatiu no hagués fet mal a ningú. Quan fa ics anys (no fa falta que el número sigui rodó) del naixement, mort o esdeveniment clau en la vida de qualsevol futbolista, cantant o actor de moda ens hem d’empassar, sí o sí, tots els detalls relacionats amb l’aniversari, molts ja coneguts de sobres, amb profusió de fonts audiovisuals i opinions de presumptes experts. Per què no fer-ho amb un dels més grans músics del segle XX?

L’òpera no es troba entre les meves aficions o inquietuds culturals prioritàries. Els coneixements que posseeixo d’aquesta importantíssima disciplina artística són més aviat modestos, els suficients per poder afirmar, amb gran seguretat, que els meus dos compositors preferits són Verdi i Puccini, i específicament la darrera obra del segon, Turandot. Un molt bon amic, que ja no és entre nosaltres, amant de l’òpera fins a l’exageració, me la va fer descobrir en el seu moment. Quan la vaig haver escoltat, li vaig comentar que, al contrari del que passa amb moltes altres òperes, algunes de ben conegudes, aquesta es deixava escoltar bé, no es feia pesada; i ell assentí, dient que és una òpera que ajuda a estimar-la i a comprendre-la millor. De fet, la melodia del “Nessun dorma” l’havia sentida sempre i ja des de ben menut m’havia produït una emoció especial, difícil d’explicar.

Com se sap, Puccini no va poder concloure la seva Turandot perquè va morir quan li quedaven dues escenes, que el seu deixeble Franco Alfano completà. Avui fa cent anys del decés. Expliquen que el director Arturo Toscanini, amic de Puccini, en desacord amb la versió d’Alfano, el dia de l’estrena de l’òpera (el 1926) només dirigí l’obra fins a la darrera nota de Puccini, negant-se a continuar tot dient al públic “a questo punto il maestro morí“. El 29 de novembre de 1924 no fou el final només de Giacomo Puccini sinó de qualcom més, perquè Turandot és considerada la darrera òpera clàssica o, com es diu més apropiadament, “de repertori”. Una altra raó perquè aquests dies els altaveus informatius se’n fessin més ressò.

[Imatges: melomanodigital.com, Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!