Les aigües turbulentes

Després de massa anys de no fer-ho, participo a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona. Faig temps i dono una volta per la fira d’entitats instal·lada als peus de l’Arc de Triomf, on hi voleia una impactant bandera estelada. S’hi succeeixen multitud d’associacions, grups i empreses amb els més variats objectius i causes a defensar, símptoma de que la societat civil està més viva que mai en contra del què un cert “gran germà” comunicatiu ens vol fer creure. Mentre bado a la parada del CIEMEN, se sent un petard: l’incident em recorda l’època en què es feia córrer que aquesta entitat tenia lligams amb el libi Gaddafi, abans filo-terrorista i ara amic dels nord-americans.

Lentament, es van concentrant multituds a la plaça d’Urquinaona, lloc d’inici de la marxa. Gent de totes les edats i condicions, multitud de joves, profusió de simbologia (banderes, xapes, enganxines, samarretes, de tot), rètols, globus… Una pancarta ens recorda que cada dia l’estat ens roba 52 milions d’euros. Cada dia! Amb prop d’una hora de retard, s’inicia la manifestació. Sona Obrint Pas, i ens obrim pas Ronda avall, fent saber el què volem i reclamant el què ens partoca. Passem per davant una residència geriàtrica, on un ancià al balcó, saludant amb el puny enlaire, és molt aplaudit. Dos balcons més amunt, uns xinesos ho observen: la suma d’una gentada, banderes i un senyor aixecant el puny potser els fa pensar el què no és. Estan perplexos, igual que els catalans.

Baixem ja pel passeig Lluís Companys i a l’observar el fort desplegament de mossos d’esquadra davant l’edifici de Jutjats, una parella fa:

– què esperen que passi, aquests?
– doncs els aldarulls de l’Onze de Setembre…

“Els aldarulls de l’Onze de Setembre” diu, com si fos una frase feta, una marca de la casa. Com qui parla dels encierros de Sant Fermí o la tomatina de Bunyol. Però no, per alegria de molts i decepció de no pocs, no hi haurà aldarulls. El que hi ha hagut al matí és el “tradicional” intercanvi de retrets, paraules i empentes entre grups independentistes al Fossar de les Moreres. Quan passa això jo també em quedo perplex.

S’acaba l’acte amb un parlament de Feliu Formosa i la pujada a l’escenari dels organitzadors, els nous líders d’una societat que diu prou. Joel Joan, López Tena, l’Èric Bertran, Víctor Alexandre… gent significativament no vinculada o sense càrrecs a cap partit polític. Em passejo pel parc de la Ciutadella i reprenc el contacte amb la fira d’entitats. Mentre a l’escenari actua Cesk Freixes (crec que és ell), em rasco la butxaca i adquireixo un lot de dues ampolles de vi i una d’Alter-Cola. S’ha de fer país i la nostra és una nació de peatge. Encara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!