Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]