Constitució: esmenes parcials

Ahir al vespre la sala d’actes de Cultura a Tarragona va quedar petita, com se sol dir, per la presentació del llibre Una Constitució per a Catalunya. Santi Vidal en parla amb Marina Llansana. La tríada de ponents justificava certament l’assistència massiva de gent (jo vaig aconseguir una cadira pels pèls): els dos autors, el jutge Vidal i Marina Llansana, i Josep Lluís Carod-Rovira. Potser també l’intensíssim moment polític que estem vivint aquests dies explicava aquesta aglomeració de públic. Finalment, i com em comentà un amic, “Santi Vidal té molt de ‘tirón'” i en puc donar fer per un acte anterior a Tarragona.

No ens enganyem: Santi Vidal té un punt de “jutge estrella”, de vedette, que no sé si a la llarga el beneficiarà o no. De moment se li ha de reconèixer el tarannà valerós que significa haver-se mullat sense mitges tintes pel procés sobiranista, fins al punt de costar-li un sever càstig professional. La raó? Alguns encara no se’n saben avenir: redactar en el seu temps lliure, de forma privada un esborrany de Constitució per a Catalunya.

Doncs bé, l’esborrany ha estat publicat en forma de llibre, acompanyat d’una conversa entre Llansana i Vidal. Més que esborrany, es tracta d’una mena de proposta per ser debatuda posteriorment de forma més extensa i intensa. I jo no vaig perdre el temps perquè ahir a la nit, al llit, en lloc del trosset de novel·la que tocava em vaig entretenir a llegir aquest text volgudament curt (97 articles i quatre disposicions) per marcar distàncies amb la Constitució espanyola.

He de dir, honestament, que no em va acabar de fer el pes la proposta de Vidal i del seu equip. Vidal no és constitucionalista (ni jo tampoc, ni tan sols jurista), i això es nota. La mateixa distribució de títols i apartats peca, crec jo, d’una certa incongruència. Algunes esmenes a fer, no a la totalitat però si parcials, són les referides a temes nacionals. No és de rebut que es declari que “Catalunya limita amb França i amb Espanya”; bonica manera d’abordar els Països Catalans. La Vall d’Aran queda amagada amb tres articles a l’apartat “Poder executiu” i l’aranès queda reduït a cooficial en aquell territori. Parlant de llengües, considero que l’article 4, dedicat al tema, és molt perfectible tant en la forma com en el fons.

El projecte de Constitució fa un esforç important per incorporar valors, conceptes i normes de plena actualitat: els drets socials, la transparència o la limitació de mandats, que caldrà afinar molt més. Incorpora també un posicionament molt radical pel que fa a la defensa, cridat a crear obertes polèmiques: Carod i Vidal, sense anar més lluny, van discrepar-ne elegantment a l’acte d’ahir.

Finalment, a aquest esborrany de Constitució li falta una bona revisió d’estil. Per posar un exemple, l’article 18.4 (que regula el dret de vaga), sembla que ningú no se l’hagi llegit més d’una vegada. Però com va dir ahir Vidal, el text és un punt de partida per a un debat més participatiu, que tindrà lloc els propers i trepidants mesos si la manca de sentit comú dels líders independentistes no ho impedeix.

[Imatge: foto de l’autor]

 

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?