Històries des de casa (29: viatge interior)

La Setmana Santa és propícia per fer petits viatges. Escapades, en diuen. Enguany els viatges, les escapades i fins i tot les passejades pel barri ens les hem de pintar a l’oli. Prohibit sortir al carrer si no és per anar al súper, a la farmàcia o a passejar el gos, excepte aquesta minoria d’imbècils, permeteu-me l’expressió, que més llestos que ningú han embarcat la família al cotxe i han intentat burlar les obligacions administrativo-sanitàries. Les llargues cues de vehicles a les sortides de les grans ciutats no deixen gaire lloc al dubte. Encara que siguin retencions provocades pels controls policials, algú es creu que tota aquesta caterva agafa el cotxe en plena Setmana Sant per anar a comprar articles de primera necessitat al poble del costat? Au, va. Que els fregeixin a multes, si pot ser. Toca restar a casa, fer una mena de viatge interior, una mica com retornar als orígens, quan la Setmana Santa eren dies d’estar-se a casa, en silenci, penitencia o oració.

El viatge interior és, lògicament, el contrari que un viatge a l’exterior. Quan es marxa a fora, l’usual és prendre una maleta o una bossa i intentar encabir-hi tot allò de la casa que seguirem necessitant fora (roba, articles de neteja, el pijama, potser un llibre), amb la perspectiva d’estar uns lluny de casa. Amb el confinament ha passat exactament el contrari. Hem procurat adquirir a l’exterior tot allò que hem intuït que ens podia ser necessari (bàsicament menjar i el misteriosament cobejat paper higiènic), comptant que teníem que estar molts dies tancats.

Ja tenim tot el que havíem de menester? Doncs ja podem iniciar el viatge interior, concepte de reminiscències new age, però que intueixo que la psicologia aprova com una mesura doblement eficaç d’ocupar el temps d’alguna manera i de fer un exercici d’introspecció personal, a manera de reflexió, de tot el que està passant, què hem fet malament, quines coses hem de qüestionar i què hem de canviar. Individualment, però també com a societat. Els profetes-cunyats ja se’ns estan avançant anunciant-nos que un món molt diferent a l’actual està a punt d’arribar, que res no serà igual, que no ens fem il·lusions de res a partir d’ara… només els falta exclamar “penediu-vos, pecadors!”.

Si pensar i reflexionar sobre el passat, present i futur suposa molt d’esforç (massa estona enganxats al mòbil passa factura a molta gent), es pot optar per fer ioga o deixar la ment en blanc. I si això no és possible (espai inadequat, nens, nervis, falta de concentració), el viatge interior pot limitar-se, simplement, a fer-se la idea que en les properes setmanes passaran moltes coses, bones i dolentes, però que no tenim ni la més remota idea de quines seran. Es tracta d’encarar-les i viure-les, prenent les adequades precaucions. Com una mena d’esport d’aventura, que no deixa de tenir la seva motivació.

[Imatge: counthealthfirst.com]

 

L’illa dels llangardaixos (i 2)

* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al veure’s directament afectat per l’erupció d’un volcà submarí davant mateix de la costa. Segurament molts recordem les imatges de fumeroles a l’aigua, pedres volcàniques flotant-hi, habitants angoixats per l’esdeveniment i mobilitzacions d’equips d’emergència.

* Al final la cosa no va anar a més, però va ser l’excusa per muntar a pocs quilòmetres del lloc un Centre d’Interpretació Vulcanològic (imatge de dalt), que ofereix informació bàsicament audiovisual del que són aquests imprevisibles fenòmens de la naturalesa. La visita al lloc es complementa amb un passeig per la zona, on t’expliquen per què l’acció dels volcans i de la lava ha produït l’espectacular paisatge que tenim la sort de contemplar (el dia, a diferència d’ahir, és assolellat).

* Incidències geològiques a banda, La Restinga és una tranquil·la població costanera dedicada bàsicament a la pesca i al turisme. Dinem en un dels molts restaurants de la zona especialitzats en peix. A la carta hi trobo una sorprenent catalufa, però prefereixo cruspir-me un deliciós alfonsiño amb papas arrugás. De postres, la millor pinya natural que he tastat en ma vida. La jornada és rodona perquè acaba amb un bany en una zona del petit port habilitada expressament per a aquesta activitat (imatge de sota).

images (30)

* El tercer dia toca tornar al nord i visitar el museu Guinea i el Lagartario. El museu és, en realitat, el que ha quedat del primer poblat europeu d’El Hierro. Una visita guiada mostra cabanyes de diferents èpoques, amb elements de la vida diària (mobiliari, roba, estris de cuina…). Al costat mateix es troba el Lagartario, petit centre dedicat a la cria en captivitat d’un llangardaix gegant endèmic de l’illa (imatge de sota) i que es creia extingit fins que un dia un pastor va descobrir-ne un exemplar. Allí els tenen, en una mena de terraris, quiets i inexpressius, a l’espera del dia de poder-los deixar en llibertat.

* Llibertat. De moment, no podrà ser. Massa perills fora de les quatre parets de vidre on estan reclosos.

imagesNRPO3I7S

[Imatges: eldia.es, canariasactual.com, canarias7.es]

L’illa dels llangardaixos (1)

He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent.

* El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de quan jo era jove, aquí no hi ha platja, sinó roquissars i penya-segats, herència de l’origen netament volcànic de l’illa. Tampoc hi destaquen grans monuments per anar-hi a fer pacients cues i absurdes fotos. És tota una altra cosa, i que duri.

* Dediquem el primer dia a recórrer en cotxe l’illa. El destí ens reserva un temps realment boig perquè en poca estona patim fred, calor, boira, vent i una pluja intensíssima. El primer punt d’interès és Valverde. Ambient de poble, tranquil·litat i quietud, encara que sigui la capital de l’illa. Visita a l’església de la Concepción (imatge de dalt) i a una botiga que fabrica quesadillas, unes postres un pèl embafadores fetes amb formatge de cabra. Em crida l’atenció un retrat en un carrer que sembla més aviat una 20151016_105700 (3)petita capella (imatge de la dreta). És en recordatori del senyor Terencio, l’amo de la cadena de supermercats del mateix nom, exemple de selfmade man local.

* D’allí marxem cap el Mirador de la Peña, afaiçonat pel conegut artista canari César Manrique, talaia de 700 metres des de la qual es divisa la costa nord, coneguda com El Golfo (imatge a sota). Costa de distingir, però en un sortint s’endevina una edificació: es tracta de l’hotel més petit del món, segons el llibre dels rècords. Tinc entès que hi ha una llista d’espera de mesos per poder allotjar-s’hi i intentar dormir amb el previsible soroll de fons de les onades. Passo.

20151016_132308 (2)* La ruta ens porta cap a l’oest per carreteres plenes de corbes, i sense quitamiedos, però el paisatge espectacular, tant el terrestre com el marítim, venç qualsevol neguit automobilístic. Estem al sabinar, amb els seus arbres (savines, és clar) capriciosament recargolats per acció del vent. Seguim. Quan dic que la ruta ens porta a l’oest ho dic de forma ben literal. El punt més occidental d’El Hierro ho és també de l’estat espanyol i per aquí passava antigament el meridià 0 (el que ara passa per Greenwich i per la Meridiana), com oportunament recorda un indicador. Completa la visita de la zona el far d’Orchilla, solitari i altiu.

(continuarà)

[Imatges: fotos de l’autor]