Que no falti l’alegria

El Camp de Tarragona comença a tenir un insospitat protagonisme en la fase final del procés sobiranista, branca repressió policial. A la batuda en una impremta de Constantí (per ser exactes, una empresa d’arts gràfiques del polígon) cercant perilloses paperetes de votació s’hi ha afegit avui una altra actuació a la seu del periòdic El Vallenc, a Valls, és clar. Exactament què pretenen trobar en aquests llocs que no pugui estar en molts d’altres? En base a què s’han fixat en aquests llocs? Misteris de la il·lògica repressió centralista. O no tan il·lògica: és la lògica de la por. Vist que res fa efecte en la determinació d’un parlament, un govern i una societat per decidir sobre el seu futur, juguen la darrera carta que els queda, la por, i com que les amenaces i querelles als peixos grossos no sembla que facin defallir ningú, ara disparen contra l’entorn. Aquests dies han estat dues empreses sospitoses d’estar relacionades, vés a saber com, en l’organització del referèndum. Volien la foto per acoquinar el catalanet de peu (cotxes policials, agents desafiants davant la façana…) però el que han aconseguit és més aviat el contrari: el vídeo de la gent cantant el “passi-ho-bé…” mentre els picoletos abandonaven la seu d’El Vallenc, ple de distensió i bon humor, serà potser una de les imatges que passarà a la petita història d’aquest setembre transcendental. I que indica el camí a seguir: ambient pacífic, festiu, constructiu i il·lusionador. Si les coses no es torcen per aquest cantó, el futur és nostre.

[Imatge: ccma.cat]

Potser amb Alka-seltzer…

El guanyador d’enguany del concurs de menjar calçots a Valls ha estat en un tris de denunciar l’organització perquè la nit següent al magne esdeveniment se la va passar “vomitant cada dos per tres”, segons les seves declaracions. El motiu, alguna deficiència en la preparació de la preuada menja (s’ha parlat de calçots crus, de que la salsa no estava catòlica…). Calçots crus? Salsa en mal estat? Tot molt més senzill: aquest home es va fotre, amb perdó, 115 calçots (2,2 quilos). No és una quantitat exagerada: l’any passat, qui es va alçar amb la victòria va aconseguir entaforar al seu estómac la gens menyspreable quantitat de 275 ceballots. El meu rècord personal, si no recordo malament, està en 36. Repeteixo, no és una quantitat exagerada, però si te’ls menges a la velocitat de la llum (un trofeu i una efímera glòria estan en joc) passa el que passa. Les darreres notícies són reconfortants: no hi haurà denúncia, el protagonista s’ha sobreposat a la incidència digestiva i l’any que ve tornarà a haver concurs multitudinari a Valls.

Aquí volia jo arribar. Concurs multitudinari, gentada, interès mediàtic, absurdes competicions… El que va començar essent una interessant proposta per promoure la ciutat vallenca, per atreure el turisme i per dinamitzar l’economia de la zona, comença a sortir-se de mare, amb el risc d’allò que ara se’n diu “morir-se d’èxit”. La cultura del calçot, la calçotada, és tota una altra cosa: reunió d’amics (no massa) en un lloc privat per passar-s’ho bé, amb un ritual perfectament fixat per la tradició (diaris, totxanes, salsa, corder, carxofes, taronges, pitet i porró). El que es fa cada any a Valls és una paròdia de la calçotada tradicional i em fa por que, com tot, acabi desvirtuant-se per complert. Les calçotades s’han posat de moda i ja han arribat a l’imaginari dels barcelonins que, en massa, desembarquen a les nostres comarques delerosos de deglutir maldestrament aquests curiosos ceballots de salsa regalimant. Camacu, tu. Anem per mal camí en aquest sentit: tot quisqui (em refereixo a restaurants) organitza calçotades, moltes vegades publicitades en castellà, cosa que no deixa de fer mal als ulls. Això també deu ser la invasió subtil de què parlava Calders. Alarma!

[Imatge: foto J.V., www.naciodigital.cat]