Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]