El veritable drama

Amb quina facilitat entrem els catalans en polèmiques de vol gallinaci! Per què es tan difícil veure que són discussions que no porten enlloc, que no serveixen per solucionar cap problema i que, per contra, subministren valuós material a l’enemic? Em refereixo, naturalment, a la darrera batalleta sobre la presencia del castellà en una sèrie de TV3 titulada premonitòriament “Drama”.

Anem a veure. Es perfectament sabut que dues de les obsessions de l’unionisme són dividir la població catalana en funció de la llengua (sobra dir que per arraconar el català per sempre més) i carregar-se TV3 en tant que televisió nacional i de qualitat i també com a modesta estructura de l’estat que encara no tenim. Doncs bé, entretenir-se a mantenir les passionals discussions d’aquests dies a les xarxes socials sobre la presència de la llengua de Cervantes a la tele de Sant Joan Despí és remar en direcció a aquells dos objectius.

Resulta particularment decebedor llegir aquests dies coses com que TV3 s’ha convertit en TÑ3, la tele traïdora i ñorda (els uns) o que cal introduir molt més castellà en la programació perquè, total, és un reflex de la societat a què ha de servir (els altres). Repeteixo: el principal error és mossegar un ham no demanat i llançar-se tota mena d’arguments, invectives o insults perfectament evitables. Si cal entrar en la polèmica, només m’agradaria recordar als primers que el castellà fa molts anys que té una considerable presència a la nostra televisió, sigui en programes de gran audiència (Polònia, perquè així parlen els personatges parodiats), sigui en la publicitat (per raons d’estricta urgència econòmica) o, crec recordar, en pel·lícules espanyoles (que, com sembla bastant obvi, és preferible mantenir-ne la versió original). Als excessivament contemporitzadors amb els vents ponentins, fer-los la reflexió (no és idea meva) que les televisions no han de reflectir la realitat social de les audiències sinó que és justament al contrari: les audiències tendeixen a comportar-se com el que veuen en la pantalla: és el paper “adoctrinador” dels mitjans de comunicació. En alguna mesura tots ho fan (algú discutirà el paper de les privades en aquesta qüestió?, privades espanyoles, no cal dir) i per tant TV3 no pot quedar-ne el marge. Com? Sent coherent amb un dels seus objectius fundacionals, la creació i enfortiment d’un espai comunicatiu en català.

No sembla difícil d’entendre que, en l’actual situació sociolingüística, el castellà seguirà colant-se per cada forat que trobi: entrevistats a peu de carrer, intervencions parlamentàries… i això no hauria de constituir un perill seriós per la nostra llengua si no es traspassen determinats límits. Sensu contrario, la presència cada vegada més quotidiana de l’espanyol tampoc ha determinat, almenys fins ara, que augmenti l’audiència, més aviat acabarà provocant que algun sector en deserti, decebut perquè cada dia és menys “la nostra” en els marcs mentals dels informatius, en el model de llengua que s’hi sent (aquell parlar “xava”…), en el descens en la qualitat del conjunt de la programació… En un context econòmic i comunicatiu que és el que és, la direcció de la cadena té un bon repte per trobar la quadratura del cercle.

Quedaria encara un motiu més per esmorteir l’encès debat. Quan parlem de televisió, continuem amb aquella idea de fa dècades, ja superada, de que es tracta del mitjà de comunicació per excel·lència, el que tothom segueix acríticament a unes hores determinades quan, com se sap, la proliferació de canals, dispositius i plataformes fa que cada dia més gent en fugi. Especialment els més joves, als qui, en teoria, més hauria de marcar la presència o absència d’una llengua en una sèrie de ficció adreçada especialment a ells. No, jo no en faria cap drama.

[Imatge: elnacional.cat]

 

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

La Constitució, ‘on fire’

Empar Moliner ha cremat, oh escàndol, un exemplar de la Constitució espanyola, plana a plana, davant les càmeres de TV3 il·lustrant així el seu rebuig a la darrera ocurrència del Tribunal Constitucional. Ja sabeu: una norma legal que impedia durant els mesos d’hivern el tall de subministraments energètics, en cas d’impagament, resulta que és inconstitucional. Gran merder mediàtico-polític per part dels opinadors habituals, i marxa enrere de la nostra televisió nacional, que amb la seva decisió de retirar el vídeo de l’acció (que circula àmpliament per la xarxa, com no podia ser d’altra manera) demostra que la seva concepció de la llibertat d’expressió és preocupantment baix.

M’ha agradat molt la defensa que avui ha fet Moliner de la seva performance: “sóc una escriptora que diu el que vol”. Naturalment que sí. A l’Empar li indigna (i a mi, a molta més gent) que una Constitució que parla clarament de “dret a l’habitatge” i de “dret a unes condicions de vida dignes” serveixi justament per carregar-se una mesura que representava una millora social. Una mesura bastant modesta, per cert, que ni el més exaltat dels Chicago boys hauria de rebutjar sense envermellir de vergonya.

La Constitució també diu una altra cosa, que és proclamar la llibertat d’expressió. Ella és una escriptora que diu (i crema) el que vol. Això sol justifica, a parer meu, la seva acció.

[Imatge: www.ara.cat]

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]