Ara en trec una, ara en poso una altra (1)

El director d’aquesta casa, Vicent Partal, es despatxava ben a gust a l’editorial del passat dijous a compte dels darrers moviments político-jurídico-fàctics sobre pancartes i llaços grocs en edificis de la Generalitat. A partir d’aquest sainet (perquè, comptat i debatut, això ha acabat esdevenint un lamentable sainet), i sense ser lògicament coneixedor del que passaria encara la resta de dijous i divendres, Partal donava via lliure a la seva ira periodística emmarcant la conducta erràtica del govern Torra en aquest afer en el conjunt de mostres de desorientació, falta d’unitat i estratègies diferents que han caracteritzat el sobiranisme català en els darrers quinze mesos, percebudes per una part de la societat amb preocupació, incomprensió o fins i tot estupor, però també inevitablement acceptades atès el peculiar moment que estem vivint (judici, eleccions…) i com una mostra, una altra vegada, del pragmatisme que caracteritza els catalans per a bé o per a mal.

L’esbravada de Partal, titulada significativament “Farts” (en plural, que ell justifica i molts lectors ratifiquen amb els seus comentaris), és perfectament comprensible i la subscric en part. Però el plantejament de conjunt coixeja perquè parteix d’una confusió que s’ha instal·lat en l’opinió pública i que si féssim l’esforç d’analitzar i extreure’n conclusions, clarificaríem una mica el panorama que tenim per davant i que ocasiona episodis tan lamentables com el de la pancarta al balcó de Palau. Intentaré explicar-me.

A Catalunya tenim no un sinó dos processos oberts: un és el de fer front a la repressió política, policial i judicial que l’estat espanyol ha intensificat darrerament, i la conseqüent lluita pels drets humans i llibertats polítiques i socials limitats o amenaçats; l’altre és el de construcció de la República, complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la independència (en realitat, tres conceptes no del tot equivalents, però no entrarem ara en més disquisicions). Son dos processos diferents, molt lligats l’un a l’altre com és evident, però diferents. El primer és compartit per una gran majoria (seria el famós 80%) i, en tot cas, apel·la al 100% dels ciutadans del país com a subjectes naturals de fruir de drets i llibertats, vulguin o no, i no apel·la només als catalans sinó a tots els ciutadans de l’estat, víctimes igualment encara que ni ho sospitin. El segon procés és compartit per un percentatge inferior de la població catalana, i ja no diguem de l’estat: el 47 % només és indicatiu, però a mi no em serveix; precisament l’obtenció fiable i amb garanties d’aquests percentatges a favor o en contra de la independència és el cabdell a deslligar. Més enllà d’enquestes més o menys fidedignes, eleccions en clau plebiscitària o referèndums sense garanties a ulls internacionals, necessitem una dada cent per cent fidedigna i arribar a establir les bases per aconseguir-la. Hem de començar, doncs, per tenir clara aquesta distinció a l’hora de marcar estratègies i decidir passes endavant.

De la confusió entre la lluita contra la repressió i a favor de bastir una república independent ens en servim tant nosaltres com ells a l’hora de generar discurs. Quan Ada Colau penja un llaç groc a favor dels presos polítics a l’Ajuntament de Barcelona, per ells és una “independentista”, quan el treu seguint ordres de la Junta Electoral, per nosaltres renuncia a la defensa de drets i llibertats que, com a progressista, se li suposa. L’afer de la pancarta va per aquí: el que s’hi proclama(va) no té a veure amb cap república sinó que era una mostra de solidaritat amb els presos i exigència de la seva llibertat, uns desitjos que subscriuríem, a ulls clucs, la gran majoria de catalans. Tampoc és una pancarta partidista, com afirma la Junta Electoral i l’opinió pública espanyolitzant. En tot cas és una pancarta de contingut polític amb què uns partits hi estan més d’acord que uns altres. Però fem la prova canviant els colors: si el llaç fos morat, a favor de les reivindicacions feministes, tot seria igual en essència, la pancarta feminista és política (tot és polític, en realitat) però no partidista. Tindrien nassos de fer retirar una pancarta d’aquest tipus? Aquest és el plantejament d’inici que hagués hagut de fer el govern Torra.

Si Torra hagués començat per aquí, és a dir, a considerar la pancarta com a no partidista potser hagués estat més fàcil prendre la difícil decisió que se li plantejava. No nego el dilema i l’entenc perfectament, el que em molesta a mi, a Partal, i a molta més gent és la gestió de poca volada que ha presidit la resolució de l’assumpte. Si s’hagués estat plenament convençut de la viabilitat de la pancarta, amb totes les seves conseqüències, calia mantenir el tipus fins on calgués, però no fer primer el gallet, després començar a fer giragonses, i acabar claudicant mitjançant la passada de patata calenta al Síndic, per tal de dissimular. Si no es volia o no es podia mantenir la pancarta (concreteu aquí al vostre gust les raons: discrepàncies entre partits, por, realpolitik, retirada tàctica, alguna raó inconfessable…), haver-ho fet des del primer moment. No tindríem dret a retreure’ls res. Desobediència és una paraula que queda molt bé en discursos i cartells electorals (l’alcaldessa de Berga ens en podria il·lustrar) però el camí pres pel conjunt del sobiranisme no sembla que hagi anat fins ara per aquí. I d’això és del que se’n dol Partal.

(continuarà)

Foc nou

S’acusa al nostre Govern de pensar i preocupar-se només del “procés” (pronunciat amb sorna) i no de “les coses que importen a la gent”, és a dir, salut, escoles, habitatge, infraestructures, pensions… Ho diuen, curiosament, els que tot el sant dia fan declaracions, formulen preguntes al Parlament, manipulen informacions i burxen obsessivament al voltant del “procés” mentre no se’ls coneix cap mena d’iniciativa o proposta sobre “les coses que importen a la gent”.

Bé, avui el Govern ha tingut una nova oportunitat de desmentir la xerrameca espanyolista amb la inauguració del primer tram de la línia 10 Sud del metro de Barcelona (amb dues estacions, Foc i Foneria, a les quals s’afegiran dues més el 2019). Una infraestructura llargament esperada pels veïns de la Marina i la Zona Franca, una “cosa que importa a aquella gent”, que millorarà la seva mobilitat i que els permetrà desplaçar-se de forma més ràpida, còmoda i segura cap a l’Hospitalet de Llobregat, la resta de Barcelona i també l’Aeroport.

Cap de les màximes autoritats s’ha volgut perdre l’esdeveniment i així, juntament amb l’alcaldessa Colau, el vicepresident Aragonès i el conseller Calvet, el president Torra ha pogut tallar la cinta (és un dir, ara s’accedeix a les instal·lacions amb la targeta) i escenificar així l’entrada en servei del tram de metro, honor que també van experimentar en el seu moment el president Puigdemont i tots els seus antecessors. Cap càrrec s’ha volgut perdre l’esdeveniment però un, malauradament, no hi ha pogut ser present, el conseller Rull, injustament empresonat per aquells que tant pensen en “les coses que importen a la gent” i qui més es mereixia ser present a l’acte. Un record per a ell, avui especialment.

Encara que l’acte havia de ser notòriament protocol·lari, el president Quim Torra no s’ha estat de recordar l’endèmic dèficit d’infraestructures en general i de transport ferroviari en particular que pateix Catalunya per part de l’estat, amb la molt significativa dada de que aquest no ha construït ni un quilòmetre de via fèrria al nostre país en els darrers quaranta anys, oposant-ho a l’expansió del metro barceloní i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les coses que importen a la gent i ja es veu a qui preocupen i a qui no.

[Imatge: ccma.cat, foto ACN]

 

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]

La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]