Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Cordeu-vos els cinturons

No deixa de ser curiós que en el moment més crític de les relacions polítiques entre Barcelona i Madrid (si encara n’hi ha), s’hagi reinaugurat l’avió del Tibidabo, que és una rèplica del primer mitjà de transport que uní les dues ciutats per via aèria.

Faig una incursió al record personal, i és que l’avió del Tibidabo em transporta a moments infantils feliços, i per això mateix inoblidables, de visites a la muntanya barcelonina. Em consta, per una foto que conservo, que hi vaig pujar a aquesta atracció el 1964. No cal dir que per un nen de pocs anys era tota una aventura entrar en aquella aparentment fràgil i minúscula cabina de pocs seients i contemplar la vertiginosa vista de la ciutat comtal cada vegada que l’avió donava una parsimoniosa volta. L’encant de l’atracció superava amb escreix, i supera, la seva concepció naïf.

L’avió del Tibidabo torna a donar voltes, fent companyia a la talaia, al Sagrat Cor i a la Torre de les Aigües. La imatge del regidor Collboni traient el cap per una de les finestretes i amb un somriure entre trapella i absent oferia més d’una lectura. Política, naturalment. El regidor pertany a un partit que, perquè funcioni el pont aeri Barcelona-Madrid, ofereix per tota solució un avió de joguina, sense autonomia de vol i que dona voltes i voltes i voltes… com si d’una sínia horitzontal es tractés, és a dir, que no va enlloc.

[Imatge: Vilaweb]