Llibertat, igualtat, fraternitat

De nou el terror (sense cometes, Vilaweb, us ho demano) colpeja el cor d’Europa. Novament toca solidaritzar-se amb una ciutat i una societat. Novament toquen les accions necessàries però rutinàries: els llaços negres, les banderes a mig pal, els minuts de silenci, els dibuixos emotius a les xarxes socials i les previsibles declaracions dels alts dignataris. Novament cal proclamar, des de tots els mitjans on sigui possible, que ens reafirmem en els valors que donen títol al meu apunt d’avui, que són els principis de l’estat colpejat ahir nit i que són l’objectiu de qui té la violència i la irracionalitat com a únics arguments.

Toca tot això, però toca també fer examen de consciència. Toca reflexionar quina part de culpa té (tenim) la societat del continent bressol de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan no sap o no pot fer partícips d’aquests valors els nouvinguts. Uns nouvinguts que han fugit, en molts casos, de situacions de barbàrie provocades, permeses o no evitades precisament pels governs (i els seus aliats a l’ombra) que ara es lamenten de les accions terroristes als nostres trens, als nostres museus o a les nostres discoteques.

Encara un element de debat: dijous hi va haver un atemptat terrorista a Beirut que va provocar 41 morts i 200 ferits. La més absoluta indiferència, quan no el silenci periodístic, ha seguit el fet. Potser aquest capteniment, habitual des de fa molts anys amb totes les desgràcies que passen al Proper Orient, està també en l’origen del que avui estem lamentant i condemnant.

Aquest bloc també és Charlie

Tota la solidaritat amb els treballadors de Charlie Hebdo i amb tot el món de l’humor gràfic en aquesta durs moments. El succés que ha conmogut París i tota Europa farà que, de ben segur, calgui replantejar moltes percepcions, moltes polítiques, moltes actituds. No és l’hora avui ni de demagògies (impresentables García Albiol i Willy Toledo, des d’òptiques oposades) ni de defensar mesures en calent o correccions polítiques fora de lloc. La mort de deu dibuixants i dos policies és, però, un atemptat a uns valors que en ple segle XXI Europa (nosaltres) encara hem de defensar enèrgicament enfront el fanatisme medieval.