El mig dol (2)

Dimarts, 15 d’octubre. Setanta-nou anys de l’afusellament del president Companys. El tradicional acte d’homenatge a la seva memòria, a l’estàtua situada a l’avinguda tarragonina que porta el seu nom, va adquirir aquest any una significació especial. La prova és que l’assistència de públic es multiplicà enguany per tres o per quatre. Amb l’incomparable marc, com a fons, d’uns coneguts grans magatzems (a Tarragona també els tenim) i d’esquena a una prescindible xurreria, centenars de persones ens reunírem per fer l’ofrena floral de les entitats al president màrtir.

D’allí baixàrem fins a la plaça Imperial Tàrraco on hi ha la seu de la Subdelegació del Govern (d’allà), on assistírem a una asseguda amb encesa d’espelmes, lectura d’escrits dels presos polítics i actuacions musicals introduïdes per Joan Reig (el dels Pets). Que la concentració tenia un aire encara llirista ho confirmà la irrupció d’un gran nombre de manifestants, molt més joves que la mitjana nostra, al crit d'”això no és una festa!” i disposats a anar per feina. Efectivament, la “festa” va començar en fer-se fosc. L’ambient es va anar caldejant amb crits i improperis contra els dos cossos policials que rodejaven l’edifici governatiu, de manera que vaig retirar-me prudentment en direcció a casa, no sense dipositar l’espelma (que mentrestant havia anat regalimant-me cera calenta sobre el polo groc) a l’asfalt de la plaça, arrenglerada amb moltes més, a manera de laica ofrena votiva.

Com després vam saber, hi hagué greus incidents sembla que iniciats per dues dones amb estanqueres que, en algun moment perfectament estudiat, es llançaren a la via pública per exhibir la seva inoportuna provocació. Els aldarulls tindrien lloc també, augmentats, a Barcelona, bàsicament al Passeig de Gràcia, donant el to del que serien cada una de les nits d’aquesta penosa setmana, fins dissabte inclòs.

Dimecres, 16 d’octubre. Va ser un dia que hauria d’haver estat presidit informativament per les marxes iniciades des de cinc punts del Principat que haurien de confluir divendres a Barcelona, i també per la semiclandestina intervenció del president Torra (de fet ja dijous). Dic “hauria” perquè, de nou, els greus incidents a Barcelona (Passeig de Sant Joan) i altres capitals reclamaren el protagonisme de l’actualitat.

És molt senzill criticar tot el que ha passat les darreres nits, però no ho faré. Fa uns anys no m’hagués costat gaire posar de volta i mitja qui causa incidents o crema contenidors (per exemple, el que va passar en el seu dia davant el Parlament va merèixer la meva completa reprovació). Ara les coses han canviat. A mi no m’agrada, lògicament, que s’alteri l’ordre als carrers, que es malmeti mobiliari urbà o que es converteixi la via pública en l’escenari de dotzenes d’impressionants fogueres quan no és Sant Joan però, ¿no és comprensible el que està passant? Sembla que això no és “violència” en el sentit estricte del mot i no penso pas discutir-ho, tot el contrari. En tot cas, no és comparable en gravetat la crema d’un contenidor o la destrossa de llambordes amb les actuacions desaforades, execrables, fora de lloc, de les policies, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat o del més elemental respecte als drets humans. Càrregues, cops de porra, pilotes de goma, agressions aleatòries i sense sentit… Afortunadament, els mòbils i les xarxes s’han encarregat de documentar i expandir les vergonyoses escenes protagonitzades pels qui, irònicament, es fan dir “cossos de seguretat ciutadana”.

D’altra banda, és gratuït posar el focus únicament en canalla més o menys exaltada (i en tot cas, amb prou motius per estar-ho) quan de nit, i en aquestes circumstàncies de confusió, no ha de ser gens fàcil destriar l’independentista conseqüent del radical anti-sistema, del provocador a sou, de l’infiltrat de la policia o fins i tot d’un integrant d’aquests misteriosos “anarquistes italians” que sempre vénen però mai ningú sap qui són. La caputxa, per bé o per mal, iguala a tots. Siguem, però, optimistes: els successos d’aquesta setmana (sempre de nit i curiosament, només quan la policia hi és present) hauran servit per posar més intensament el focus del conflicte català a tot el món. Ja ens coneixen fins i tot a Hong Kong. Ja existim.

(demà més)

[Imatge: noticies.martorell.cat]

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]

 

Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Posats a mullar-se

Jo també vaig trobar fora de lloc l’escena de les patadetes a l’aigua per part dels alcaldables barcelonins, una innecessària frivolitat quan precisament un dels que hauria de participar a la foto no ho podia fer perquè és a la presó amb la necessària connivència de tres partits que sí que hi participaven. Fa fins i tot estrany que la cap de llista de la CUP s’avingués a aquella comèdia, ideada per cert pel diari del señor conde. En realitat fa molts anys que critico aquesta pràctica periodística, que allunya més que apropa el ciutadà de la política. Però bé, tal dia farà un any, com tantes coses.

Com que del que es tracta, pel que sembla, és de mullar-se, jo també ho faig formulant una porra-desig sobre els resultats que, a partir de les vuit, ens oferiran les cadenes televisives en aquell festival de coloraines, formatgets i hemicicles virtuals amenitzats amb una banda sonora de tons dramàtics quan no irritants.

Són sis desitjos-possibilitats raonables. Aquests són:

  1. Que els partits independentistes i progressistes obtinguin majoria absoluta a l’Ajuntament de Tarragona.
  2. Que els amics Hèctor López Bofill o Jordi Molinera s’alcin amb la victòria i esdevinguin alcaldes d’Altafulla un dels dos (he de salomònic en aquest cas).
  3. Que un partit independentista guanyi a l’Ajuntament de Barcelona.
  4. Que la llista de Jordi Graupera entri en aquest ajuntament (ni que sigui de correctiu per als partits tradicionals).
  5. Que l’independentisme obtingui més del 50 % de vots a les eleccions al Parlament Europeu (ja seria hora d’assolir el somniat llindar-fetitxe).
  6. Que entrin a l’esmentat parlament un mínim de quatre diputats independentistes (s’entén que catalans, m’és igual els noms).

Ja està dit. A veure què puc celebrar demà i què no.

[Imatge: territoris.cat]

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Ja n’hi ha prou, de manifestos

El tema “pensions” començava a ser trending tòpic i això no pot ser. Calia desviar el focus d’atenció i, ¿què millor que alguna actuació contundent i vistosa contra Catalunya? Marchandoooo no una, sinó dues intervencions de piolins, una al Palau de la Generalitat i l’altra a la seu central de l’Òmnium, amb els procediments a l’ús, a saber, potinejar-ho tot, intervenir llapis de memòria, papers i correus personals i, potser el que més els agrada, sortir carregats amb capses de cartró. Ja tenim els espanyolets de peu entretinguts vint-i-quatre hores més.

Les mobilitzacions no s’han fet esperar, és clar. Que no ens toquin l’Òmnium, una entitat cinquantenària que sempre s’ha distingit per la defensa pacífica i democràtica del nostre país i dels valors que li són intrínsecs, la llibertat, el progrés, la llengua i la cultura. Una entitat que, com a cruel resposta a la seva meritòria tasca, ha de suportar veure el seu actual president a la presó, demà farà ja cinc mesos, ocupacions a la seva seu buscant no se sap ben bé què, i calúmnies i desqualificacions de tot ordre per part de les hosts catalanòfobes.

A Tarragona, davant la delegació de l’entitat a la Rambla, ens hem concentrat una munió de gent, més de l’esperable tenint en compte la improvisació de l’acte i les circumstàncies meteorològiques poc favorables. Però aquesta vegada la presidenta Codines, com sempre al peu del canó, ja no estava per llegir manifestos. Avui l’hem vista i sentida més seriosa, més greu que de costum i en una intervenció sobre la marxa ha recordat que davant un conflicte que és polític correspon als polítics que culminin amb èxit el que la societat (i dins d’ella l’Òmnium) va impulsar, enfortir i consolidar: l’anhel de llibertat d’un poble. La gent continuarà persistint en aquests objectius i respondrà a noves crides d’afirmació, de denúncia o de protesta. Raons no ens en faltaran: els presoners polítics, l’escola catalana, el llast del 155, les limitacions a la llibertat d’expressió… La gent continuarà però haurà de ser la classe política qui es posi les piles i trobi el millor desllorigador possible.

Avui a Tarragona l’ambient era seriós i potser hi contribuïa el Requiem que algú ha tingut la pensada de fer escoltar a la concurrència, d’acord amb el moment que estem vivint. No són dies amables per ningú, això és evident, però la Rosa Codines ha tingut també un moment per il·lusionar-nos amb la festassa que muntarem el dia que vencem. Per a quan? De moment, com a bon auguri, el cel ens ha obsequiat amb un preciós arc de Sant Martí. Havien caigut gotes, però aviat hem tancat els paraigües. Després de la pluja, sempre surt el sol.

[Imatge: foto de l’autor]

Fruiteria Streisand

La fruiteria Ton, del carrer Florenci Vives de Tarragona, ha rebut una carta amenaçant el seu propietari que si no retira un llaç groc de la seva botiga patirà un boicot per part dels compradors. La missiva no té pèrdua, com se sol dir. Està redactada en castellà i és, naturalment, anònima, però diu representar un grupo de vecinas del Barrio compradores habituals de l’establiment. No deuen ser molt del barri aquestes vecinas perquè no han sabut indicar ni el número exacte del carrer ni el codi postal i, a més, la carta du matasegells de Barcelona. El text de la carta, de redacció manifestament millorable, ve a dir que els molesta el llaç, amb el qual nos està bombardeando, perquè serveix para dar a entender sus sentimientos. Elles tenen unas ideas diferentes que no les ensenyen (?). Acaba amb l’esmentada amenaça de boicot.

Confio que tothom sap perfectament de què es tracta l’efecte Streisand i per tant no cal explicar-lo. El cas és que tot ha estat viralitzar l’existència i el contingut de la carta i triplicar les vendes a la fruiteria tarragonina (propietat d’una persona molt activa i estimada a la ciutat, això també ajuda). La gent del barri o de més lluny (veïns o veïnes, de tot tipus de procedències i ideologies) s’ha solidaritzat amb el Ton anant a fer “gasto”, com es deia abans, i adquirint la seva variada oferta vegetal, de molta qualitat pel que m’han dit (a mi em queda una mica lluny la botiga, però no descarto visitar-la i comprar-hi també).

Ara bé, veient aquest èxit immediat de clientela un, que és molt malpensat (qui no ho és avui en dia?), no pot evitar fantasiejar amb la possibilitat de que hagi estat el mateix destinatari del boicot qui s’ha empescat el muntatge postal, però el seu procés ha estat tant i tant potiner que es fa impossible creure-ho. Més aviat dona la sensació de que algú del barri (un de sol) hagi informat a algun tabarnès (o com es facin dir) de l’existència d’aquesta fruiteria decorada amb perillosíssims llaços grocs. No m’estranyaria que altres comerços d’altres poblacions (n’hi deu haver centenars!) hagin rebut el mateix text covard, impersonal, matusser, fotocopiat i enviat amb sobre i segell, és a dir amb un ja periclitat sistema de comunicació postal. No tenen millor manera d’intentar parar un procés, un activisme i unes formes de protesta més pròpies com els nostres, més propis del segle XXI. Si tot ho fan així, ja anem bé.

[Imatge: playbill.com]

Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]

 

Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Xavier Carreras (1953-2016)

Avui hem de lamentar la pèrdua de l’escriptor i periodista tarragoní Xavier Carreras i Segarra. Va col·laborar en diferents mitjans, Catalunya Exprés, La Vanguardia i Avui, on feu la crítica de televisió, mitjà on exercí d’editor i de guionista (“Vostè pregunta”, “Tribunal popular”). Com a escriptor, destacà per les seves novel·les ambientades a la Guerra de Successió (Objectes perduts a Nova Barcelona, Sepultura de Bandoler). Havia estat militant del FNC i a les eleccions municipals de 2011 vaig tenir l’honor de compartir amb ell la candidatura a Tarragona de Solidaritat Catalana, ja que va acceptar tancar la llista.

[Imatge: www.arolaeditors.com]