Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Xavier Carreras (1953-2016)

Avui hem de lamentar la pèrdua de l’escriptor i periodista tarragoní Xavier Carreras i Segarra. Va col·laborar en diferents mitjans, Catalunya Exprés, La Vanguardia i Avui, on feu la crítica de televisió, mitjà on exercí d’editor i de guionista (“Vostè pregunta”, “Tribunal popular”). Com a escriptor, destacà per les seves novel·les ambientades a la Guerra de Successió (Objectes perduts a Nova Barcelona, Sepultura de Bandoler). Havia estat militant del FNC i a les eleccions municipals de 2011 vaig tenir l’honor de compartir amb ell la candidatura a Tarragona de Solidaritat Catalana, ja que va acceptar tancar la llista.

[Imatge: www.arolaeditors.com]

Com si el temps no passés

Anit, vetllada musical a la catedral de Tarragona. Fabio Ciofini, organista italià d’intensa i extensa carrera musical, va oferir-hi un concert amb l’orgue inaugurat fa tres anys. Va interpretar peces barroques de Storace, van den Kerckhoven, van Noordt, Rossi (imatge) i, que tots coneguem, Bach.

Hora i escaig d’interpretació, suficientment llarga per gaudir-la, suficientment curta per no fer-se pesada. Mentrestant, el temps es va aturar: les parets medievals de la seu, la música del XVII… ben pocs elements contemporanis, a banda del públic que omplia les naus. Una petita delícia per als sentits en una nit que amenaçava tempesta (la cosa no va anar a més) i un verdader viatge al passat que, com deia aquell poeta castellà, sempre és millor.

[Imatge: www.classicalm.com]

D’entrada, no (i mai millor dit)

Curta i intensa polèmica a Tarragona. El director del Diari de Tarragona, Josep Ramon Correal,  hi ha publicat un article ben desafortunat per qualificar-lo suaument. Comentant la campanya “Respecta’m” que l’Ajuntament ha endegat per prevenir conductes sexistes durant l’estiu, a l’home no se li ha ocorregut altra cosa que posar en dubte que quan una dona diu “no” a un assetjament, proposició o simple insinuació, en realitat no vol dir “no” sinó alguna altra cosa. Concretament ho ha comparat amb aquelles galanteries vuitcentistes segons les quals quan una senyora deia que “no” volia dir que “potser sí”. Posar al mateix nivell la violència sexual (física o psicològica) que sembla que va en augment amb un festeig de l’època de Maricastanya ja és un despropòsit, però el súmmum de Correal arriba quan afirma que si la dona mai no diu que “sí” a res s’extingiria la raça humana. La pluja de desaprovacions, improperis i fins i tot insults han tingut el seu efecte perquè en l’edició d’avui el director es disculpa deixant clar que quan algú diu “no” ha de ser “no”, sense excuses ni reserves.

La societat està hipersensibilitzada amb aquest tema i segurament hi han contribuït les imatges que ens arriben dels sanfermines de les darreres edicions. No sé si n’hi ha per tant en una realitat sotmesa a un alt grau de subjectivitat en el seu judici. Vull dir amb això que les diferents versions d’un mateix fet conflictiu poden ser altament contradictòries. D’altra banda, i sense que serveixi d’aprovació o justificació, quan s’ajunten una cultura com la nostra, unes festes presidides pel tot si val, la generosa distribució de tota mena de substàncies euforitzants i un mal entès concepte de llibertat (el que surt de l’engonal), acaba afavorint que passi el que passa. La solució? Campanyes com les de l’Ajuntament de la meva ciutat estan bé però, desenganyem-nos, tot passa per una millor educació de les generacions que pugen i això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.

No sempre que es diu “sí” o “no” ha de coincidir amb les intencions reals que s’amaguen, i la mostra la tenim en la política. És bo aquí recordar la campanya del PSOE “D’entrada no” sobre la incorporació a l’OTAN. Un “no” més de damisel·la vuitcentista, segons els cànons de Correal, perquè la formació socialista va acabar defensant el sí en el referèndum que sobre aquesta qüestió havia promès. I, vist en perspectiva, un “no” perfectament lògic des d’un punt de vista de tota estratègia negociadora. No sé si arribats a aquest punt quan una noia diu “no” a les insistències físiques o verbals d’un noi (o nois en plural o una altra noia, és clar) significa, definitivament “no” o alguna altra cosa. Caldria examinar cas per cas i tornaríem a la subjectivitat per jutjar les situacions a què abans feia referència.

Ara que, per confondre algú a l’hora d’endevinar la voluntat última de l’interlocutor res com els búlgars que, segons tinc entès, per afirmar o assentir una pregunta o comentari giren ostensiblement el cap d’esquerra a dreta. Com per lligar amb una búlgara per Santa Tecla, vaja!

[Imatge: www.delcamp.cat]

 

M****, digues-ho tu primer!

Més enllà dels crispats actes electorals, de l’avorrible debat sobre el RUI i del vergonyós tripijoc de can Barça, el titular periodístic del dia ha estat la detenció d’Alejandro Cao de Benós per tràfic d’armes. Aquest peculiar personatge, conegut pel seu càrrec d’ambaixador “oficiós” del govern de Corea del Nord, és tarragoní (bé, de Vespella de Gaià) igual que un servidor, cosa que afegeix un innegable interès a la notícia.

Pel que tinc entès, aquest senyor és l’únic estranger (respecte a Corea del Nord, vull dir) que té un càrrec de màxim nivell representatiu d’aquell govern asiàtic. Sempre m’he pregunt com el règim de Pyongyang, tancat, recelós i paranoic per naturalesa, va confiar alegrement en algú que li és tan aliè. Per molt entusiasme que demostri per la causa comunista i de defensa del proletariat o lleialtat absoluta al Gran Líder (o com es digui) Kim Jong Il i als seus sequaços, no se’ls ha passat mai pel cap que podria ser un espia o un doble agent? En fi, ells sabran.

Cao de Benós ha tingut fa poc una iniciativa certament noticiosa. Ha obert al carrer Rebolledo de la nostra ciutat una mena de local-taverna, seu de l’associació d’amics de Corea del Nord i dedicada a aquell país i a la ideologia que dóna sentit a la seva existència. El fet, sorprenentment (o no tant, la capacitat de sorpresa se’ns va esllanguint amb els anys) no ha merescut cap mena de rebuig. Algú s’imagina la que s’armaria si s’anunciés l’obertura d’un local similar però d’ideologia ja no dic feixista sinó simplement ultradretana? No dic si aquest tipus d’activitats han de gaudir de permís per funcionar amb normalitat, és una qüestió delicada, només poso de relleu les diferents vares de mesurar.

I ja que parlem de vares de mesurar, una reflexió per a Cao de Benós i tots els que segueixen, comprenen o justifiquen la dictadura nord-coreana. El que ell ha fet a Tarragona és una cosa tan impensable com obrir al centre de Pyongyang un local dedicat a Catalunya i a la defensa del model polític liberal. Allí, a un país on et confisquen el mòbil només passar la frontera i on t’assignen un “guia” que t’acompanya les vint-i-quatre hores per ensenyar-te el que ells volen. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres: aquí li deixem fer el que allí no podríem fer nosaltres.

[El títol de l’apunt fa referència al final d’un conegudíssim acudit sobre les dues Corees que s’explicava quan jo era molt jove; m**** vol dir ‘merda’, per si algú no ho ha pescat; imatge: foto Tjerk van der Meulen, www.ara.cat]

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Una nova visió

Queden tres setmanes per poder visitar l’exposició “Gabriel Casas, fotografia, informació, modernitat” al CaixaFòrum de Tarragona.

Gabriel Casas i Galobardes (1879-1973) fou un fotògraf d’entreguerres avançat al seu temps. Vinculat a les avantguardes artístiques, fou dels primers a aplicar els recursos estètics de la denominada Nova Visió, relacionada amb la Bauhaus i caracteritzada per enquadraments i contrapicats sorprenents. L’exposició en mostra exemples (cotxes, antenes de ràdio… i també la famosa foto del nen davant un aparador de llibreria, a la imatge). Casas va destacar en les seves col·laboracions en la premsa gràfica en un moment, els anys trenta, en què les fotografies van deixar de ser meres il·lustracions del text per passar a tenir vida pròpia com a obres d’art. Va conrear diversos gèneres, el retrat, el reportatge periodístic, la foto de denúncia social, el cartellisme polític… Sens dubte, un autor i una obra de gran interès.

[L’exposició romandrà oberta fins el 29 de maig; imatge: www.museunacional.cat]

IV Centenari de Cervantes

Amb motiu del 400è aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, la Biblioteca de Tarragona ha programat diversos actes:

* Mostra ‘Quixots de paper’, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. Al Tinglado núm. 1 del Port, del 17 de març al 24 d’abril.

* Conferència “De cómo el Quijote de Tarragona salvó al Quijote de Cervantes”, per Fernando Parra, professor de literatura i columnista literari. A la Biblioteca Pública, el 15 d’abril a les 18,30 h.

* Exposició de llibres, vídeos i materials educatius ‘Miguel de Cervantes. El més nou a les biblioteques’. A la Biblioteca Pública, durant tot el mes d’abril.

[Imatge: portada pel Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat a Tarragona el 1614; ww.nuvol.cat]

En campanya (4: Santa Tecla gloriosa)

Ahir, acte central de Junts pel Sí a la Rambla de Tarragona.

* L’escenari, immillorable: el tram final del primer passeig de la ciutat, tocant al Balcó del Mediterrani. De fons, el monument a Roger de Llúria. L’espai, no ple, abarrotat de gent: asseguda, dreta, a la vorera, als jardinets, als balcons… Jo em situo en una molt incòmoda posició que em permet veure de lluny els oradors amb un fanal al mig, i de prop la gran pantalla per veure-ho millor… al costat d’uns focus que m’enlluernen. I dret, naturalment.

* Parla la gent del Camp i de la Conca: Jordi Sendra (Tarragona), Ferran Civit (l’Espluga), Albert Batet (Valls). Les referències als castells són tant obligades com poc originals. Parla també Montse Palau, que fica amb calçador el Chartreuse al seu míting: el famós licor està compost per una gran varietat d’ingredients (cent-no-sé-quants), igual que Junts pel Sí, que també és formada per una gran varietat de candidats (passem de cent mil, a dia d’avui). Parla, en fi, la Marta Rovira, que sembla no tenir aturador: arriba a citar Grenlàndia en el seu inacabable discurs.

* Les estrelles de la nit són Artur Mas i el cap de llista Germà Bel. Es cregui o no, mai no havia vist el president al natural. M’hi acosto abans de començar l’acte i me’l miro com si fos una pintura famosa, entre el respecte i la curiositat. No cometo l’horterada de fer-m’hi una selfie, naturalment. El més important dels missatges que ens transmet Mas en el seu parlament és “no tingueu por”. A tenir en compte quan en només vint-i-quatre hores ens han disparat per terra (europeu), mar (jurídic) i aire (bancari). Germà Bel, com sempre, està molt bé, punyent, burleta, mostrant preocupació pel destí dels pebrots de Múrcia…

* Condueix l’acte Joan Reig, ex-Pets, tot un clàssic en aquest tipus de funcions. En rigorosa primícia presenta un vídeo on els nostres cantants més representatius versionen un tros de “Camí a Itaca”, la meva obra preferida de Llach. “Més lluny, hem d’anar més lluny…”.

* Ha començat la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Més d’un dels oradors de l’acte s’hi refereix, esmentant algun dels actes programats o, directament, encomanant-se a la santa i al seu braç. La festa és el dimecres. Certament la setmana que ve es presenta trepidant a la nostra ciutat.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Municipals’15 (i 14: Ada li toca a ella)

Com es deu dir l’antítesi de la jornada de reflexió, és a dir l’endemà d’unes eleccions? En podríem dir el post-partum? Bé doncs, aquestes són les notes personals que se’m van acudir en aquesta peculiar jornada.

* Alegria per la pujada en vots, regidors i tota la pesca del denominat bloc sobiranista (atenció, que aquí es compta Unió i no es compta Iniciativa i plataformes amigues). La nit electoral, i atès el sorpasso de Colau a Trias, més d’un i més de dos tant del nostre bàndol com de l’altre ja corria, cadascú a la seva manera, a cantar les absoltes del procés, però no: la realitat és tossuda.

* Parlant de Colau: el que fa un o dos regidors per canviar diametralment la visió de les coses. Us imagineu que Convergència hagués tret 11 regidors i Barcelona en Comú 10? Les anàlisis dels resultats de Barcelona, i amb ells els de Catalunya, haguessin estat completament diferents. Probablement molts callarien que la primera força hagués estat sobiranista i en canvi ens recordarien fins a l’extenuació que tindria moltes dificultats en governar.

* I acabo amb la Colau (en el bon sentit de la paraula). Serà interessant veure aquesta bona dona gestionant (si arriba a alcaldessa, clar) un municipi tan complex com el Cap i Casal i havent de prendre decisions sobre tot, carències socials, línies d’autobús, diferències entre barris, jardins, conflictes amb els funcionaris, mobilitat i mil coses més. Ara tindrà les pancartes i el soroll a l’altra banda de la ratlla.

* Respecte a l’Ajuntament de Tarragona, moltes novetats. El guirigall s’amplia a set formacions polítiques, aguanta Ballesteros i la fictícia força electoral de l’Alejandro ha passat a Ciudadanos. Per la seva banda, Convergència paga (crec que merescudament) les discòrdies internes i la potineria a l’hora de designar candidat. El sobiranisme ja arriba a un terç de regidors, cosa que no està gens malament per a una ciutat com Tarragona, i la pobra Arga (ICV) continua soleta al saló de plens: on han anat els hipotètics vots de Podem?

* Per acabar, cal felicitar les meves coneixences de l’apunt de 20 de maig: tots tres han estat escollits regidors i dos d’ells ben probablement tindran responsabilitat de govern als seus municipis.

[Imatge: www.elperiodicodearagon.com]

 

 

Municipals’15 (12: ara, ‘zumba’)

Les diferents candidatures que es presenten als ajuntaments d’arreu del país aguditzen l’enginy per cridar l’atenció dels possibles votants, popularitzar sigles, fer conèixer propostes i familiaritzar cares de candidats. Avui comença a estar periclitat passejar-se pels mercats, petonejar criatures o repartir globets a la carpa de la cantonada. La publicitat a les xarxes socials és barata i efectiva però, reconeguem-ho, també freda i distant. Calen noves fórmules per arribar als ciutadans.

La paraula clau dels nostres dies és innovació. Innovació a les empreses, a les universitats, a la publicitat i, és clar, a les campanyes electorals. A Tarragona, el premi a l’originalitat en fer-se veure i oir se l’ha endut la candidatura independent Ara Tarragona. La fórmula? Classes de zumba. Parteixo de la base de que tothom sap què és, però tot i així, transcric la definició de la senyoreta Wiquipèdia: “Activitat cardiovascular que combina exercicis de tonificació amb passos de balls llatins. Les coreografies estan basades en pasos senzills i repetitius, el que fa que sigui molt fàcil seguir-la i no cal una preparació física en concret. La zumba permet tonificar, elevar les pulsacions, cremar calories i passar una estona divertida”.

Bé doncs, això és el que han fet els d’Ara Tarragona per atreure hipotètics votants: oferir classes (gratuïtes, naturalment) de zumba al mig del carrer. Diumenge passat era tot un goig arribar al Balcó del Mediterrani (foto) i veure-hi dotzenes de vianants, de tota mena, donant saltets i picant de mans al ritme que marcaven dos fibrats professors i una música ad hoc. En un lateral, la carpa de la candidatura amb les fotografies de tots els components de la llista, però sense ningú que donés informació o repartís propaganda: es veu que l’èxit electoral de la formació es confia a la relació inconscient que faran els votants entre la proposta electoral i l’alegria i dinamisme d’aquesta modalitat esportivo-musical.

Ara Tarragona és una còpia bastant descarada d’Ara Reus, que fa quatre anys va aconseguir entrar a l’Ajuntament de la “pèrfida” Reus on, fins on jo sé, ha dut a terme una bona tasca de lleial oposició. La franquícia de Tarragona aspira a un objectiu similar i és possible que ho aconsegueixi perquè, entre les classes de zumba i la proliferació de cartells amb el cap de llista Emili Rivelles, un paio amb pinta d’aparellador, aconseguiran fer forat en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania tarragonina.

[Imatge: twitter]

 

Municipals’15 (10: els coloms de la segona ciutat de la República)

Parlava ahir de la dificultat de localitzar els programes electorals de les principals forces polítiques. Avui he de matisar l’apunt d’ahir, perquè Esquerra em fa arribar l’enllaç del seu (programa, vull dir) a l’Ajuntament de Tarragona, que és aquest. Un complet document de 44 pàgines i 20 apartats que comprenen totes les àrees a què ha de fer front qualsevol govern municipal. He de dir, en defensa meva, que el programa es troba a la web del partit mig amagat a la secció “enllaços d’interès” i sota un asèptic “Pau Ricomà 2015”, que remet a la web de l’alcaldable. L’ordre i la lògica en la presentació i disposició de les webs (de moltes) és una assignatura pendent per als professionals que s’hi dediquen (suposant que siguin professionals els qui ho fan).

Bé doncs, ja sabem els principis programàtics sota els quals governarà (si guanyen) o defensarà a l’oposició (si perden) l’amic Pau i la resta de candidats, des de convertir Tarragona en una ambiciosa “Segona ciutat de la futura República Catalana” (pàgina 4) fins a un “Projecte de control ètic de la sobrepoblació de coloms” (pàgina 43). Com veieu, han pensat en tot.

[Imatge: pauricoma2015.wordpress.com]

 

Municipals’15 (8: activem Tarragona)

Si el crit de guerra de Convergència i Unió és “despertem Tarragona”, el d’Esquerra és “activem Tarragona”. De nou la idea de la ciutat mandrosa, apàtica i conformista. L’home cridat a encapçalar tan lloable i titànica tasca es diu Pau Ricomà i Vallhonrat, dos cognoms que ens anuncien que ens trobem davant d’un TTV (tarragoní de tota la vida), vinculat a les entitats més representatives de la societat civil de la nostra ciutat, i que fa quaranta-cinc anys ben bons que tinc el plaer de conèixer.

Esquerra, que es presenta col·ligada amb MES (els del Tete Maragall) i una petita escissió d’Unió Democràtica, aspira a recuperar la representació municipal que va perdre fa quatre anys. Les enquestes, fins i tot les més potinerament cuinades, li assignen un mínim de dos regidors que potser seran decisius per conformar un govern municipal i fer realitat alguna de les propostes que Ricomà va avançar a la seva conferència del 17 de març passat. Per exemple, un gran aparcament dissuasiu per 2.500 vehicles, un pla integral per a la Part Baixa, la recuperació del projecte de l’Anella Verda, un Pacte contra la Pobresa o el Centre d’Interpretació de la Catalunya Nova. Falta ben poc per saber en què quedarà tot plegat.

[Imatge: www.tarragonaradio.cat]