La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

A casa teva o a la meva? Al Liceu!

La notícia del dia ha consistit, resumint-la molt, en què una parella ha estat descoberta (i gravada amb mòbils) mentre practicava sexe (cardava, però dit de forma eufemística) a l’estació de metro Liceu. La gravació, com no podia ser d’altra manera, ha saltat a les xarxes i d’aquí als mitjans de comunicació pròpiament dits. El director d’un d’aquests mitjans, concretament el d’aquesta casa, s’ha mostrat avergonyit perquè aquest fet transcendís i es convertís en una notícia quan no ho és. Li he replicat, via twitter, dient-li que el vídeo potser no és notícia però les circumstàncies que l’han fet possible sí.

És notícia des del moment que pot generar un debat sobre la llibertat de les persones, sobre la utilització de l’espai públic, sobre el dret a la intimitat (inclòs, potser, el dels propis protagonistes de la fogosa expansió) o, en fi, sobre allò que abans en dèiem “moralitat” o “bons costums”. Aquí volia arribar jo. La parella, a qui ja estan buscant per aplicar-los alguna mena de càstig, serà acusada d’una falta d’incivisme. Realment ho és? Van fer soroll? Ho van deixar tot brut? Van obligar terceres persones a participar? Hi havia criatures a aquella hora de la nit? No, l’únic reprovable de la seva conducta és que podien ofendre allò que, repeteixo, antigament es coneixia com a “bons costums”, concepte que el nostre apreciat Ajuntament d’esquerres de la Ciutat Comtal es guardarà molt i molt de fer servir.

Personalment no em molesta el fet però suposo que a una majoria de la societat sí i, per tant, caldrà aplicar alguna mesura perquè la cosa no surti més de mare. Quina, no ho sé, però el brainstorming a què s’hauran de sotmetre els responsables de fer complir les normes al metro i a la resta d’espais públics de la ciutat ho hauran de fer amb un ull posat al debat general i perpetu del model de ciutat que necessiten els barcelonins: què s’està disposat a admetre o no per conciliar llibertats, ordre públic, legítims interessos mercantils, convivència veïnal, etc. Una tasca titànica. Una mena de cub de Rubik municipal, ara que s’han tornat a posar de moda.

Ah! Els que vagin a buscar i capturar els amants del Liceu (d’on eren? des de quan es coneixien? què s’havien pres just abans?) per aplicar-los la multa que es cregui convenient, que aprofitin per buscar i capturar igualment el 5% d’usuaris que cada dia de l’any es colen a les instal·lacions del metro. Les senyores Maries de torn, que estaran indignadíssimes amb el triqui-triqui d’aquells dos nois, potser no estan assabentades d’aquest petit detall sense importància.

[Imatge: www.ara.cat]