A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]