El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]