Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]