Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Fins aquí hem arribat

Jo també hagués votat remain, però la realitat és prou complexa com per celebrar el resultat del referèndum d’ahir al Regne Unit o bé per plànyer-se’n, sense més consideracions o matisacions. I la notícia que ens despertava aquest matí en demana moltes, de matisacions.

Abans que res cal felicitar el poble britànic, amb enveja molt mal dissimulada, pel nou exercici de democràcia que ha brindat al món: un primer ministre que promet un referèndum recollint les inquietuds de la seva societat i el porta a terme; uns polítics posicionant-s’hi a favor o en contra, sense tiràniques submissions a la disciplina de partit; un procés d’escrutini ràpid i impecable, sense tupinades ni irregularitats del vot per correu; i de nou un primer ministre que n’acata els resultats i posa en marxa el procés subsegüent (el mateix matí!) mentre anuncia la seva dimissió.

Encara que, repeteixo, hagués preferit que aquell país continués a la Unió Europea, potser que és millor que les coses hagin quedat com han quedat. El Regne Unit sempre s’ha sentit incòmode formant part del continent, aquella salvatge terra que queda incomunicada quan a la Mànega hi ha temporal. Sempre han estat el que vulgarment se’n diu rancho aparte: a les primeres eleccions al Parlament van insistir en fer-les un dijous quan la resta de països va esperar al diumenge següent, no han volgut entrar mai a Schengen, no diguem a l’euro, i encara darrerament havien aconseguit un estatus amb unes condicions especials, en la línia de l’Europa “a la carta” de la qual van ser, de fet, els instigadors.

Això haurà de portar a aquesta Europa a reflexionar molt seriosament sobre què és, què vol ser i què necessita ser. El que ara està de moda dir: s’haurà de “repensar”, o molt més que això. El vell continent i el costós procés d’integració iniciat fa més de seixanta anys necessiten modificar el paper dels estats, reformar i democratitzar la seva arquitectura institucional i decidir-se per assumir una política comuna per tots aquells temes que un món globalitzat demana. Com bé ha declarat avui el conseller Romeva, si aquest procés s’hagués fet abans, avui no estaríem lamentant la primera “deconstrucció” (o la segona, si comptem Grenlàndia) de la comunitat europea.

Els resultats han ofert una nítida victòria del remain a Escòcia. Me n’alegro per ells, perquè torna a posar al centre del debat polític el futur d’aquella nació. El gran espantall que es van sentir dir els escocesos quan van anar a les urnes fa dos anys va ser, precisament, que quedarien fora de la Unió Europea si gosaven dir “sí”. Bé doncs, ara resulta que els que tant amenaçaven són els que han quedat fora i tot adquireix una nova dimensió, de manera que la primera ministra Sturgeon (també aquest matí: quina gent més puntual!) ja ha comparegut entre les banderes escocesa i europea (i també amb unes horroroses peces de porcellana, tot s’ha de dir) per anunciar un probable segon referèndum.

La paraula referèndum, sigui per referir-se als casos britànic, escocès o català, s’està pronunciant molt, amb ganes o sense, a la campanya electoral espanyola que està a punt de finir. El referèndum que no ens deixen fer o el que alguns, càndidament, ens prometen. Tot el que ens van perbocar el 9-N, quan vam aconseguir-ne ni que fos un succedani, ara no serveix per l’exemple britànic. Ni l’unionista més animal objectarà que el remain ha guanyat per menys del 52 % de vots, ni que ha dividit la societat en dos, ni que obligarà l’UK a abandonar la Unió Europea (i potser a vagar per una galàxia eternament), ni que no s’ha comptat amb l’opinió de la resta de conciutadans europeus. Se’n diu democràcia, d’això.

I acabem amb les molt reveladores declaracions de Pedro Sánchez: “això és el que passa amb les consultes que traslladen a la ciutadania els problemes que han de ser resolts pels polítics”. Els polítics són uns éssers superiors als simples ciutadans mortals? Les grans decisions no les han de prendre els ciutadans precisament perquè són grans decisions? Se’n diu democràcia també, d’això. Ens està insinuant el senyor Sánchez de que el millor que pot fer la ciutadania, o sigui el poble, és desentendre’s de la política i dedicar-se al panem et circenses mentre una casta de privilegiats fan i desfan a les altures? O potser és que només tenia posat un ull al quadrant nord-oriental de la península ibèrica i la seva cançó de l’enfadós que li destirota l’estratègia post-electoral? M’inclino per la segona opció, que perpetua una estretor de mires espanyol per encarar la qüestió catalana. Ja s’ho trobaran.

La tribulació provocada pel brexit ens augura futures i trepidants novetats. El demà no està escrit i si l’ha d’escriure algú, que siguin els seus protagonistes, els mateixos ciutadans.

[Imatge: www.strategic-culture.org]

De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]

De nou en campanya (1: Mira Sánchez, no em vinguis amb més romanços)

De nou una campanya electoral. Les acabaré avorrint, i mira que m’agraden. Més si és per escollir el parlament d’un país del que aviat desconnectarem (resem). Per tant, caldrà prendre-se-la amb una sana distància i amb certa ironia. Comencem amb la primera publicitat que vaig veure al carrer, la socialista.

Les banderoles llueixen la cara de Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE, amb els corresponents (i innecessaris) retocs de Photoshop. En fanals contingus la que penja és Carme Chacón. És curiós, perquè aquesta senyora no és candidata a presidenta del govern espanyol ni tampoc és cap de llista per Tarragona. Ens diuen que són “la solució”, i reblen el seu missatge amb el hashtag “fem fora Rajoy”. Si tu no hi vas, ells tornen, però ara al revés: si tu hi tornes, ells se’n van.

Mira Sánchez no em vinguis amb més romanços,

apa vés al ‘quartel a comer garbanços’

Cap argument o proposta en positiu, només que marxi el PP. I del tema nostre, millor no parlar-ne. Escaldat pel record d’algun dels seus predecessors, aquesta vegada no apoyará res; que tampoc compliria, naturalment.

apa, vés, que amb mi res pots venir a buscar,

ja en tinc d’altres que em tallen el bacallà.

 

[Fragment de la cançó popular ‘Niña salerosa’, inclosa al disc La Trinca, de la Trinca, naturalment; imatge: foto EFE, www.antena3.com

 

 

Aclarint el panorama

Notícia: Raül Romeva deixa Iniciativa. La cosa ja es veia venir de fa temps, ateses la trajectòria de l’ex-eurodiputat i les atzagaiades de la seva fins ara formació política. La gota que ha fet vessar el got al bonàs (en tots els sentits) de Romeva és la darrera proposta de la coalició verd-roig-violeta per al futur de Catalunya: ser “un estat lliure i sobirà dins d’una Espanya plurinacional”. Aquesta afirmació propera a l’oxímoron (podem estar “dins de” i ser, alhora, lliures?) no és més que l’enèsima formulació d’una tercera via destinada al fracàs més absolut, bàsicament perquè de l’altra banda estant no permetran ni llibertats, ni sobiranies, ni plurinacionalitats. És una filigrana, una mostra d’ambigüitat destinada a acontentar a tothom (l’ombra de Podemos comença a ser grossa) que acosta els nostres amics de la bicicleta als darrers intents de Duran i Lleida per defensar l’indefensable. Contra aquesta proposta errònia, Romeva diu que prou amb una educadíssima carta als seus companys. El seu compàs nàutic, en metàfora arturiana, marca un rumb diferent, altre que la Catalunya dins d’Espanya.

Una de les virtuts del procés sobiranista és que està obligant tothom a retratar-se i a posar la qüestió nacional per davant del debat social, justament perquè per donar resposta adequada als grans reptes d’aquest cal primer solucionar aquella. Raül Romeva així ho ha entès i ha considerat que és preferible la sobirania de la nació al compromís personal dins una formació que formula unes propostes en què no creu.

El panorama, doncs, es va aclarint. L’anunci de Romeva coincideix amb la decisió d’Albert Sánchez Piñol de deixar de publicar articles a La Vanguardia després del segon episodi de censura viscut en poques setmanes. El diari del señor conde, un altre especialista en nedar i guardar la roba, en voler quedar bé amb tothom, veu com li marxa un dels escriptors de més categoria de les nostres lletres. De la mateixa manera que Iniciativa veu com els deixa plantats un dels polítics més seriosos i treballadors d’aquest país. Molt ben fet.

[Imatge: blogs.ccma.cat]