La vella anormalitat

“El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú.” Amb aquestes paraules acabava el meu últim apunt del confinament. Els fets de les darreres setmanes s’entossudeixen en donar-me la raó i el que estem vivint avui divendres, començament del nucli dur de l’estiu (allò que en diuen “la canícula”), ens recorda poderosament experiències passades: rodes de premsa tant plenes de bona voluntat com buides de decisions fermes, comentaris a les xarxes de gent desconcertada o indignada (per què això sí i allò no, per què aquests sí i aquells no, per què aquí sí i allà no…), sectors socioeconòmics ben diversos queixant-se de la seva dissort… Només faltaven les opinions d’experts com el doctor Mitjà o el matemàtic de la URV Arenas i la lectura d’un tuit que assegurava que “pel setembre les escoles no obriran” per pensar inconscientment en el pitjor.

S’han fet malament les coses els darrers dos mesos? Tot és massa complex per arribar a una conclusió o per repartir culpes a tort i a dret (ganes no en falten), però sí que crec que conforme passen les setmanes l’experiència que tots tenim d’aquesta crisi i dels seus efectes, sanitaris, administració i ciutadania, va creixent i cada vegada és menys plausible l’excusa que “això ens agafa de nou”. Cada prohibició, cada recomanació, cada decisió que es prengui en relació a la mobilitat, les pràctiques de protecció, les proves de detecció i els instruments de comunicació o coordinació, haurien de ser, sembla, més atinades, més segures i, per tant, més ben assumides i acceptades per tothom, amb els beneficis que això comportarà en termes de salut i progrés econòmic, els dos grans valors a preservar i enfortir (en pugna entre ells, i d’aquí plora de vegades la criatura). Una societat madura, i nosaltres volem que ho sigui, també és això.

En deien “nova normalitat”. De moment estem tornant a la “vella anormalitat” del 14 de març.

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

De la frivolitat a l’alarmisme

Aventurava en el meu darrer apunt que aviat el coronavirus (això de “Covid-17” no acaba d’arrelar) seria un record del passat, una mena de serp d’hivern per tenir-nos entretinguts. Sense deixar de creure del tot en això darrer, observo amb preocupació que continua sent trending topic i que sembla que vagi a pitjor: cada vegada més casos detectats, cada vegada més a prop, cada vegada més defuncions… Potser sí que estarem mesos i mesos lamentant les conseqüències d’aquesta passa vírica, que podria arribar a marcar una època, com féu la terrible grip espanyola, el xarampió, la sida, l’èbola i tant d’altres contratemps sanitaris de la història recent.

Amb el coronavirus està passant una cosa molt curiosa, a la meva manera de veure. Contra el que podria esperar-se en fenòmens similars, en aquesta ocasió els governs i les administracions sanitàries sembla que estiguin bastant a l’altura de la delicada situació creada, gestionant recursos i informacions i surfejant amb èxit un difícil equilibri entre prendre consciència de la gravetat del problema i no crear alarmes innecessàries en la població. Els extrems de què han fugit els responsables de la salut pública (frivolitat i alarmisme) han anat a càrrec, respectivament, d’una part de la societat i dels mitjans de comunicació. L’aparició i propagació del virus ha propiciat per part de la gent, via xarxes socials, els més estrambòtics acudits, “memes”, imatges, cançonetes, jocs de paraules i, en fi, passatemps de tota condició, frivolitzant una malaltia que ja ha causat centenars o milers de morts, i el que està per venir segons diuen. Jo mateix, ho admeto, he fet circular entre els meus grups de WhatsApp la cumbia del coronavirus, una fotesa ben pocasolta.

A l’altre cantó de les reaccions a l’aparició del Covid-17 hi ha, és clar, el tremebund tractament que li estan donant determinats mitjans de comunicació, no tots. Minuts i minuts, hores i hores, parlant sempre del mateix, amb dramàtiques connexions a les portes de centres hospitalaris per omplir les oïdes del sofert televident amb angoixoses suposicions de contagis, morts, penúries econòmiques i caos generalitzat (podria, diuen, potser…). Amb aquestes informacions no m’estranya que una part de la societat, la diametralment oposada a la que s’entreté enviant-se gracietes per les xarxes, caigui en el parany de l’angoixa col·lectiva, la mostra més cridanera de la qual és l’immediat esgotament de mascaretes a les farmàcies. I les seves inevitables conseqüències: tràfic clandestí del preuat adminicle, com si fossin estupefaents, o especulació pura i dura. Abans d’ahir en vaig ser testimoni directe: en una farmàcia tarragonina demanaven 45 euros per una mascareta. Potser era una d’aquelles que va dissenyar Louis Vuitton, segons assegurava una informació no contrastada.

La condició humana és així, potser no té remei. Ha quedat de nou demostrat que els virus de la frivolitat o de l’alarmisme no són tant letals com el coronavirus, però sí que es propaguen a major velocitat i de manera exponencial. Em pregunto quina és la vacuna més eficaç per fer-hi front.

[Imatge: eluniversal.com.mx]