Menú del dia: les pizzes

El que vaig dir en el seu moment de la pasta també val per les pizzes. Serà perquè tenen la mateixa procedència geogràfica, serà perquè en ambdues coincideixen alguns ingredients (la farina, el tomàquet, el formatge…) o serà, simplement perquè és assequible i barata, el fet és que la pizza em pot arribar a entusiasmar tant com la pasta.
Amb condicions, com tot a la vida, naturalment. La popularització d’aquesta menja, sembla que d’origen napolità, fins a ser consumida per totes les classes socials dels quatre racons del món, ser objecte de tota mena de modificacions (reinterpretacions, en dirien els neocursis) i ser oferta a tota mena d’establiments ha conduït, inexorablement, a la perversió més absoluta del concepte “pizza”, de manera que, sota aquest nom i amb tota la sansfaçon se’ns ofereixen una mena de coques fredes i gruixudes on s’hi han dipositat, sense ordre ni concert, qualsevol substància en principi mengívola. No és el mateix una paella que “arròs amb coses”, oi? Doncs amb això, igual.
Admeto que una majoria de vegades que menjo pizza (a casa), aquesta és de les que es venen congelades al súper (passo de les servides a domicili). No són horribles, pel meu gust, i, mira, amb un quart d’hora de forn en tens prou per tenir-la a punt de forquilla i ganivet (jo sóc dels finolis que no m’agrada massa menjar-me la pizza amb els dits; per cert, també em menjo la vora, cosa que no tothom fa). Les meves preferides quan vaig de pizzeria o restaurant? Les clàssiques, la quatre estacions, la d’anxoves, la de xampinyons… també la de musclos i altres fruti de mare. Tampoc em desagrada una versió que, no fa gaire, he llegit que és una autèntica aberració respecte a la pizza original: la tropical, amb pernil dolç, pinya o plàtan. Han d’anar acompanyades de cervesa o de lambrusco, depenent del lloc, la companyia o l’estat d’ànim.
La millor pizza que he tastat a la meva vida i la que tinc per més “autèntica” (adjectiu sempre amb un punt equívoc) és la que vaig menjar en ple Trastevere, a Roma: la massa fina i mil·limètrica al centre, confonent-se amb el formatge, completament liquat per acció del forn. Després d’aquesta experiència, has d’estar molt desesperat per agafar el telèfon i encarregar una “pizza” (les cometes són meves) que, mitja hora després, et durà a casa un sorollós motorista sense canvi de vint euros.

[Imatge: bragancaenpauta.com.br]

De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]