Vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig

“L’Emilio havia comprat olives en conserva, llonganissa, patates fregides i una mica de pa. Menjaren una estona sense dir res. La lluna s’havia esvanit darrera d’un núvol. L’Emilio era frec de la Natàlia, sentia el seu alè. Estàs embolicat, oi? L’Emilio arronsà les espatlles, “embolicar” és un verb petitburgès, petita. Jo no m’embolico, si de cas són “ells” els qui ens emboliquen. La Natàlia, per dir alguna cosa, creus que tot això canviarà algun dia? L’Emilio arrufà el nas, home!, què et sembla, a tu? Si no ho creiés… Deixà anar una bafarada de vi. Besa’m, va dir ell. Ella s’hi acostà i li féu un petó als llavis, m’encanta que besis tan malament, va dir l’Emilio, ella se n’apartà, els llavis plens de la sal de les patates. L’Emilio l’agafà pel canell, vine…, i la besà tot resseguint-li la llengua, la Natàlia notà que la seva llengua era molt humida, llengua de peix de riu, pensà. L’Emilio li descordà els pantalons i li baixà la cremallera, avui ens despullarem, oi?”

Montserrat Roig: El temps de les cireres.

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Metonímies pasquals

Bona Pasqua a tothom. Aquest any he tingut una verdadera sorpresa: caramelles a sota de casa mateix. Les caramelles són una tradició que, com moltes altres, semblava anar en declivi i es manté o fins i tot ressorgeix amb empenta, quan tot ho té en contra: no és modern ni urbanita, al contrari, és rústegament identitari, a banda que no se’n pot treure rèdit polític ni econòmic (la xavalla que arrepleguen amb la barretina serveix, m’imagino, per cobrir les poques despeses que ocasiona la tradició, a banda d’una merescuda celebració gastronòmica). M’he entretingut a buscar a la GEC dades d’aquest costum i he resolt un dubte lingüístic que se m’ha plantejat a l’hora de redactar l’apunt. Resulta que caramella designa, simultàniament, l’obsequi que es rep (diners, ous, botifarres…), la coral que interpreta les peces, i les cançons pròpiament dites. Tot un procés metonímic.

La Pasqua arriba amb una mala notícia. Acabo d’assabentar-me de la mort del senyor Ramon Roig. Ja que parlem de metonímia, Siurana i Ramon Roig són dos conceptes indestriables, perquè a aquest preciós poble del Priorat, a la seva història, al seu patrimoni i al seu paisatge hi va dedicar tota una vida. Ànima de l’Associació d’Amics de Siurana, era d’aquest gènere de persones enderiats amb la recopilació de tot tipus de documentació i objectes relacionats amb el seu motiu d’interès, que mostrava orgullós al visitant, com vaig tenir oportunitat de comprovar quan vaig conèixer-lo i tractar-lo per raons professionals. La bonhomia, el respecte a la terra, l’amor a la història i la passió pel seu poble el caracteritzaven; una mena de persones que van faltant i que, com les caramelles, cal trobar-li continuïtat. Se’l trobarà a faltar el proper 9 de maig, dia del Jubileu de Siurana, esdeveniment al qual estava també molt vinculat. Descansi en pau.

images9OKNJWYS

 

 

 

 

 

[Imatges: caramelles a la catedral de Tarragona, i Ramon Roig (segon per l’esquerra), acompanyat de diferents autoritats, davant l’església de Siurana, www.diputaciodetarragona.cat]