Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

Quan falten 12 hores

Falten dotze hores perquè obrin els col·legis electorals. Acaba la més peculiar de les campanyes electorals, que donarà pas a la també més peculiar jornada electoral de la nostra vida. El sol fet d’arribar-hi ja és un triomf. Sostinc que el referèndum d’autodeterminació ja l’hem guanyat intentant arribar a l’1 d’octubre, sortejant mil obstacles en forma de querelles i interlocutòries, batudes policials, detencions, tancament de webs, boicots de tota mena, fakes… saltant-se olímpicament els més elementals principis democràtics. Arribem a la cita de l’1-O amb moltes esgarrinxades, és cert, però hi arribem, i aquest és el nostre triomf. Poc que s’ho esperaven.

Demà ens esperen moments durs que, de nou, ens interpel·laran a tots els ciutadans. El sol fet d’anar a votar serà una petita heroïcitat per alguns i el mínim que hauríem de fet tots en homenatge i agraïment (infinits) a totes les persones que en algun moment de la nostra història van lluitar, van sofrir, van perdre-ho tot, fins i tot la vida, perquè poguéssim arribar a aquest moment; i també amb agraïment infinit als líders polítics i socials que s’han posat en la primera línia de foc: no els deixarem mai sols si van maldades a partir de dilluns.

Hi aniran, de maldades? Fem futurologia per un instant. Vull creure, a més de desitjar-ho, que la jornada de demà serà més tranquil·la del que tem una opinió pública condicionada per mil estímuls de tota mena. La participació serà, lamentablement, més baixa del que voldríem. Aquesta dada, i l’absència de plenes garanties, seran adduïdes cínicament pels nostres enemics per restar-li legitimitat. No en fem cas perquè la gran victòria, a part d’arribar aquí com ja ha quedat dit, és posar el plet català damunt les cancelleries internacionals. El plet català, i la inqualificable repressió de l’estat espanyol, que ja no sortiran del focus de l’actualitat informativa mundial i que exigiran decisions per part de tots. Donat que la victòria del sí a la independència, tot i els condicionants, serà clara, la setmana que ve caldrà que tothom prengui decisions. Dilluns el matí la patata calenta del futur polític de Catalunya estarà compartida por tots els centres de poder.

I els ànims? Comentava l’altre dia amb el meu grup de Whatsapp més indepe (per entendre’ns) que els meus sentiments basculaven entre l’eufòria i la depressió, entre la il·lusió i l’escepticisme, segons el moment del dia i el darrer scoop informatiu. Han entrat a tal conselleria? Cap avall. Hem omplert la plaça de la Font de Tarragona? Cap amunt. Nervis pel comte enrere, expectació davant d’una (una més) jornada històrica, un punt de temor pel que em pugui ocórrer a nivell personal, un record pels que ja no podran viure-ho perquè ja no són entre nosaltres (i penso en el 9-N) o perquè una maleïda fatalitat els ho impedirà fer (i penso en algú molt proper).

Falten dotze hores per l’obertura dels col·legis electorals. El darrer vídeo d’Òmnium convidant-nos a votar ho escenifica amb aquell punt d’èpica a què ens han acostumat, ells i l’ANC. Un grup de ciutadans, de totes les condicions, entren al col·legi i es dirigeixen cap a les paperetes (que estaran allí, responent a la cançó). A por ellas! Cap a les paperetes i, de pas, cap al futur, cap a la llibertat i cap al progrés de la nostra nació. Visca Catalunya lliure!

[Imatge: www.ara.cat]

Avui comença…

Quan es produí la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys de Munt, recordo que el que més m’impressionà de tot el que vaig veure i sentir (per la tele, és clar) era la multitud cridant cadenciosament “aquí comença la nostra independència!”. Era en bona part veritat: més enllà de sentències nefastes o de manifestacions multitudinàries, s’iniciava un procés en aquell municipi maresmenc  amb la convicció, tant per a autòctons com per a forans, de que allò començava anar ‘en sèrio’ com deien les generacions anteriors a la nostra. Era el punt de partida local cap a la nostra llibertat, amb l’esperança que l’aconseguiríem a mig termini i amb no poques dificultats de tota índole.

Bé doncs, aquell “mig termini” (uns anys indeterminats des de la perspectiva d’Arenys) ha passat volant i les “no poques dificultats” a fe de Déu que han sorgit per totes bandes sense que la cosa tingui aturador, i ahir, precisament ahir, es va tornar a sentir aquest crit lleugerament diferent: “avui comença la nostra independència!”. Certament el 20 de setembre serà considerada no una data històrica però sí una inflexió decisiva en el final del procés, que justifica plenament aquest nou clam. Ara ja no és “aquí” (la limitació que suposa un únic municipi, sense més mèrits que ser el primer en donar la passa satisfactòriament però sense més resultats, de moment), sinó l'”avui”, una paraula que augura un futur amb un final molt més imminent. Si tot va bé, onze dies com a molt.

Jornada d’inflexió, efectivament, perquè és molt i molt gros tot el que va ocórrer ahir dimecres. Quan de bon matí el twitter (beneïda eina informàtica les poques ocasions en què és realment eficaç) llançava la notícia de que el Departament d’Economia rebia una ingrata visita policial, un calfred em va recórrer el cos com intuint que començava una jornada difícil però també significativa per al procés. De la resta (registres, detencions, concentracions, suports a tots nivells i de totes bandes, reacció de la premsa internacional, etc.) ja n’hem tingut complida informació des d’aquell instant matutí. Tot segueix en l’aire i qualsevol moviment pot significar un gir inesperat en els esdeveniments.

Les actuacions espanyoles són tan barroeres que estan aconseguint l’objectiu contrari al desitjat. Per exemple, que Xavier Trias es solidaritzi presencialment amb la CUP, que la comunitat de Vallbona de les Monges cedeixi un local per votar, que s’entoni Els segadors al Liceu o que una entitat tan en principi desideologitzada com el Primavera Sound mostri el seu suport als legítims i elementals drets dels catalans a decidir de forma pacífica i democràtica el seu futur. Els propers dies prometen ser també d’alta tensió, però si es fan les coses ben fetes (unitat, no caure en provocacions… bé, espero que tots ja ho tinguem clar) estarem en condicions l’1 d’octubre de saltar la darrera de les tanques d’aquesta ja fatigosa cursa d’obstacles. Comprometem-nos-hi, però fruïm-ne també.

[Imatge: Vilaweb]

Una bona ‘faena’

Que l’acte formal de començament de la campanya electoral fos l’antiga plaça de Toros de Tarragona no deixa de tenir el seu encant. No va ser a les cinc de la tarda sinó a les vuit, una hora tardana respecte a aquesta Europa on volem una Catalunya plenament integrada; el temps no ho va impedir, tot i que a l’acabament de l’acte un molest plugim sorprengués als mils d’assistents; i tampoc va ser con el superior permiso de la autoridad y bajo su presidencia ja que, com és sabut va ser expressament prohibit per la corresponent instància político-judicial.

Un acte il·legal, doncs, però només des de l’òptica espanyola, perquè si realment hagués estat un acte il·legal o prohibit jo no hi hagués assistit, cosa que sí que vaig fer com altres 7.000 persones i com pretenien fer 3.000 que van quedar a la intempèrie tarragonina. Si el que es volia és infondre por al catalanet de peu no sembla que ho aconseguissin: la distensió, l’entusiasme, l’alegria van impregnar les dues hores d’intervencions i d’actuacions musicals. El cartell (i se’m perdonarà acudir encara al símil taurí) era de luxe, amb els primers espases Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Cuixart i molts més. Les consignes continuades a favor de poder votar i a la independència i en contra de l’alcalde local, que no està per aquesta labor, van ser constants.

El valor més remarcable d’aquest tret de sortida electoral va ser que va saber contrarestar eficaçment l’estratègia de la por desplegada per l’Espanya oficial i que avui divendres mateix ens està oferint nous i llastimosos exemples: visites a més impremtes i a mitjans de comunicació (inclosa la casa que acull aquest bloc), retencions de persones que enganxaven cartells, intervenció de les finances… és un no parar, pensat per infondre temor al ciutadà de peu perquè reconsideri (aquest verb que el filibusterisme va posar de moda l’altre dia) el fet d’acostar-se al seu col·legi electoral o que participi del referèndum en qualitat de membre de la mesa o de col·laborador de l’Administració. “No tinc por” va ser també molt corejat ahir al vespre al TAP de Tarragona i vull creure que els mils i mils de goles que ho corejaven entusiàsticament seran (serem) conseqüents a l’hora de la veritat. Es tracta de dignitat, es tracta de democràcia.

Col·lapse a la fiscalia

“I la fera embogirà…”. Com si d’una cita de l’Apocalipsi es tractés, més d’una vegada havíem llegit aquest vaticini per pronosticar la reacció de l’estat espanyol davant l’imparable procés sobiranista quan ja el considerés definitivament inevitable. Em pregunto si la fera ha embogit precisament ara, amb la darrera, enèsima i gruixuda resposta d’una de les seves instàncies jurídico-represores: la crida a capítol de 700 alcaldes, acusats de donar suport al referèndum del proper 1 d’octubre. Execrable crim el dels batlles nostrats, com es pot veure. Sense bromes: la mesura és tant esperpèntica i tant fora de lloc que ja només queda concloure que l’unionisme i l’estat que li dona amplíssima cobertura han perdut els papers irremissiblement.

Les xarxes socials, òbviament, van plenes de l’afer, com ara un que ha proposat que els alcaldes vagin amb temps a la fiscalia, no fos cas que haguessin d’esperar hores i hores… Si tots els batlles acudeixen a la cita, el col·lapse pot ser tant significatiu com divertit, però no tots tindran aquesta idea: ja sabem d’un, del sector del mambo, que ha contestat el requeriment a la manera cupaire. Aquí veig jo l’únic problema que ens planteja aquesta enèsima atzagaiada dels poders de l’estat, i és que cada edil, atesos el seu tarannà i la seva filiació partidista o ideològica particulars, reaccioni de forma diferent. No fora mala cosa una certa unitat d’acció: o que es presentin tots i a la mateixa hora (amb càmeres al davant, clar) o que passin ostensiblement de l’afer. Serà possible que es posin tots d’acord?

[Imatge: www.esquerra.cat]

Que no falti l’alegria

El Camp de Tarragona comença a tenir un insospitat protagonisme en la fase final del procés sobiranista, branca repressió policial. A la batuda en una impremta de Constantí (per ser exactes, una empresa d’arts gràfiques del polígon) cercant perilloses paperetes de votació s’hi ha afegit avui una altra actuació a la seu del periòdic El Vallenc, a Valls, és clar. Exactament què pretenen trobar en aquests llocs que no pugui estar en molts d’altres? En base a què s’han fixat en aquests llocs? Misteris de la il·lògica repressió centralista. O no tan il·lògica: és la lògica de la por. Vist que res fa efecte en la determinació d’un parlament, un govern i una societat per decidir sobre el seu futur, juguen la darrera carta que els queda, la por, i com que les amenaces i querelles als peixos grossos no sembla que facin defallir ningú, ara disparen contra l’entorn. Aquests dies han estat dues empreses sospitoses d’estar relacionades, vés a saber com, en l’organització del referèndum. Volien la foto per acoquinar el catalanet de peu (cotxes policials, agents desafiants davant la façana…) però el que han aconseguit és més aviat el contrari: el vídeo de la gent cantant el “passi-ho-bé…” mentre els picoletos abandonaven la seu d’El Vallenc, ple de distensió i bon humor, serà potser una de les imatges que passarà a la petita història d’aquest setembre transcendental. I que indica el camí a seguir: ambient pacífic, festiu, constructiu i il·lusionador. Si les coses no es torcen per aquest cantó, el futur és nostre.

[Imatge: ccma.cat]

Espectadors i protagonistes

A la imatge es veu una via ferroviària que es desdobla, permetent prendre camins diferents. La veu en off ens recorda que tenim la capacitat de decidir i ens suggereix no renunciar-hi. Res més, però les darrerament atabalades altes instàncies político-judicials espanyoles han cregut veure-hi, també en aquest innocent vídeo, un anunci del referèndum de l’1 d’octubre, encara no convocat. Són capaços de posar-se a investigar si hi ha alguna conducta sospitosa en el simple fet de decidir coses, que és allò que fa tothom, tota la vida: decidir estudis, aficions, persones, idees… col·lectivitats. Estan paranoics. Ja no saben on han de disparar.

Demà comença la batalla final, ja que parlem de trets. Els darrers vint-i-cinc dies del procés sobiranista, el moment més intens i més delicat. L’aprovació de dues lleis capitals per possibilitat un referèndum amb totes les garanties que alguns continuen regatejant. Que vagin a votar: què millor garantia que una participació massiva? Un Onze de Setembre que, encara, haurà d’assumir el repte de ser històric i de no desmerèixer les anteriors convocatòries. Una redoblada pressió dels enemics de que una societat s’expressi lliurament on tot valdrà, amenaces, recursos, fake news… Una campanya electoral que la volem didàctica, tranquil·la, constructiva. I un referèndum (no una “mobilització” o un “arròs amb coses”) cívic, participatiu, ordenat, alegre, històric, decisiu.

Decisiu: hem tornat a les decisions, aquelles que per a la fiscalia (o el què sigui) fan tuf de sospitosos atemptats a la sacrosanta unidad de España, construïda i mantinguda ja sabem com. En vint-i-cinc dies passaran moltes coses, que faran que siguem alhora espectadors i protagonistes de la història de Catalunya. Quin neguit, quina responsabilitat, quina il·lusió!

[Imatge: fetatarragona.cat]

 

El carro abans dels bous (avui discrepo de Partal)

No puc estar més en desacord amb l’editorial d’avui de Vicenç Partal. Segons ell, el projecte de llei de transitorietat es queda curta i hauria de desenvolupar més punts a manera de bases constitutives del futur estat català, si aquest és el resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Des d’un bon principi, sense ser un expert en constitucionalisme, vaig veure ben clar que aquesta llei havia de tenir un caràcter estrictament tècnico-jurídic, és a dir, que evités un possible buit legal entre la declaració d’independència (i, doncs, la derogació de facto de la Constitució espanyola de 1978) i l’aprovació del text constitucional català. En temps de tribulacions, com deia el jesuïta aquell, cal evitar els canvis, i el que passarà el proper octubre si tot va bé serà una ben bona tribulació que exigirà tenir perfectament sota control els mínims canvis a fer de moment en qüestions ben bàsiques que no admeten dubtes, dilacions o ambigüitats: qui haurà d’encarregar-se de les diferents funcions fins ara estatals, què passarà amb les causes judicials, de qui dependran els funcionaris de l’administració central, i més coses.

Res més. L’intent defensat per Partal de “colar” a la llei les bases en què descansarà la Constitució de la nova Catalunya, pretèn posar el carro abans dels bous o bé començar a repartir la pell abans de caçar l’ós. No diguis blat si no és al sac, per continuar encara amb frases fetes. És una actitud emparentada amb la d’aquesta colla de constitucionalistes amateurs que ens han anat apareixent els darrers anys, fent propostes, a vegades fins a una obsessiva minuciositat, sobre com ha de ser exactament la nostra societat els propers anys i entrant a sac amb temes tant polèmics com delicats.

Temes que han esdevingut tòpics alguns d’ells (oficialitat de la llengua, existència d’exèrcit, esments als Països Catalans), on Partal tampoc no es resisteix a ficar-hi cullerada. Precisament perquè creen polèmica millor seria no esmentar-los (crec, en aquest sentit, que Puigdemont i Junqueras havien d’haver callat parlant de defensa aquests dies), perquè més que sumar sís al referèndum potser més aviat faran que en restin. I sort que no hi ha un debat generalitzat en aquests moments sobre molts altres temes referits a models educatius o sanitaris, a habitatge, a polítiques fiscals, a divisions territorials i tants d’altres que, segons com foren formulats, potser farien fugir de les urnes determinats segments de la nostra societat que no podem permetre’ns el luxe de perdre.

Quan tot estigui dat i beneït, esperem que per bé, serà el moment d’escometre els debats corresponents i de fer les aportacions oportunes sobre el futur del nostre país, de la A a la Z, com un país normal. Ja en tenim ganes.

[Imatge: ccma.cat]

Proposta de modificació de pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república, amb un govern àgil i a l’alçada de les circumstàncies quan passen fets excepcionals, amb una policia professional i eficaç, amb una política comunicativa transparent però responsable i amb uns serveis d’emergències i sanitaris de primera divisió?; i, a més, amb una societat madura que respon amb serenitat a aquests fets excepcionals, amb solidaritat les necessitats subsegüents i amb menyspreu les manipulacions informatives generades?”

La pregunta és més llarga i espessa però potser ajudarà a que més indecisos, que encara n’hi ha, responguin “sí” o “òc”.

[Imatge: Vilaweb]

 

Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]