Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Si es pensen que així el deixaran de votar…

Si finalment el president Puigdemont pot presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu serà tota una pica en Flandes (mai millor dit), per fer servir una expressió típica de tots aquells que experimenten un horresco referens amb la sola idea de que un polític que detesten pugui ser centre d’atenció en tres àmbits diferents: el nacional, perquè molts ciutadans puguin votar-lo i plebiscitar, en certa manera, la seva gestió per internacionalitzar el conflicte català; l’estatal, perquè, ni fet exprés, la circumscripció electoral és única i, per tant, donarà l’oportunitat a molts ciutadans de l’estat (n’hi ha) per expressar el seu rebuig per la manera com s’ha portat, i es porta, el cas català, barroerament (partits del 155) o de puntetes i amb equilibris (els “amics” de Podem); i, per últim, l’àmbit internacional perquè posarà el focus no en Puigdemont sinó en el propi estat i les seves a vegades al·lucinants solucions al problema polític que té plantejat.

Dic al·lucinant perquè des de determinats fòrums europeus, siguin institucionals, mediàtics, universitaris o d’altres àmbits, ja deuen començar a al·lucinar ‘pepinillos’, com es deia popularment fa uns anys, amb les maneres de fer hispàniques. No em digueu que és estrambòtic intentar frenar la candidatura d’un rival polític amb argumentacions tan ridícules com que l’interessat no figura al cens electoral (que sí que hi figura o almenys disposa de la targeta censal). És una manera molt típica del funcionariat espanyol: evitar, obstaculitzar o endarrerir qualsevol cosa que els molesta o els perjudica, a base de guanyar temps imposant petits formalismes. Abans, quan anaves a una oficina pública, sempre faltava algun requisit, una pòlissa, una signatura, la fotocòpia d’algun DNI, algun certificat que certifiqués alguna obvietat… Ara, a un dels polítics més coneguts (i més prestigiosos conforme passin els anys) de l’escena europea se li està negant l’elegibilitat a la principal institució democràtica de la Unió Europea, una Unió que va néixer precisament amb la democràcia com el seu suprem valor. De manera que estan fora de lloc els potiners obstacles que està posant la Junta Electoral espanyola, que en els darrers anys s’està cobrint de glòria amb les seves decisions. Han anat tan lluny que no ens ha d’estranyar que fins i tot part dels seus membres, i ara els fiscals, discrepin d’aquest disbarat.

Potser quan es publiqui aquest apunt ja tindrem el resultat dels recursos presentats. Sembla que les sensacions són bones (Boye dixit) però en tot cas, es pugui o no votar directament el nostre president legítim (encara que sigui amb un simple dibuix al logotip de la papereta), l’episodi ens haurà servit, de nou, per comprovar quina mena d’enemic té la nostra nació, com les gasta i com de determinat està per anar a totes, fins al punt de fer el ridícul davant de l’Europa més democràtica. Per si ho havíem oblidat, que no.

Benvingut, Consell

En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he dubtat gaire en què havia de fer: ja sóc fundador de la primera i no fa ni mitja hora que m’he adherit al segon, a la vegada que espero participar, segons capacitat i disponibilitat horària, en el tercer.

Trobo particularment interessant la constitució del Consell per la República. Ciudadanos l’ha titllat de “xiringuito” i als puretes de la CUP no els acaba de fer el pes: bona idea la seva creació, doncs. Lluny de ser un artefacte simbòlic o d’independentisme màgic, com els agrada qualificar als aiguafestes de sempre, el Consell servirà plenament, sense condicionants legals ni amenaces ponentines, als objectius d’internacionalització del conflicte català, de participació individual i col·lectiva en les primeres passes de la República naixent i d’implementació d’un nou concepte de ciutadania, basat plenament en la digitalització i l’ús de les noves tecnologies.

L’aparició del Consell suposa, a més, la consolidació de la legitimitat republicana, sorgida del mandat de l’1 d’octubre, que en estreta col·laboració amb la legitimitat autonòmica (inevitable i necessària) i en el treball de la societat civil (més o menys organitzada) servirà per continuar avançant sense pressa (en tenim, però les coses són com són) i sense pausa cap al destí somniat.

El naixement i ràpida expansió del Consell (12.858 inscrits en aquest moment) ha de suposar, en fi, un reconeixement al president Puigdemont i a la resta de consellers exiliats, que han donat forma al projecte, pel sacrifici personal que han representat les seves decisions i actuacions, a vegades no prou compreses per sectors del nostre camp polític. Foc amic, en diuen.

[Imatge: foto Sergi Alcázar, elnacional.cat] 

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà] 

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

President, potser que fem un pensament, no?

Primers presos de l’actual procés independentista. Dos tocais, presidents de dues entitats d’on sóc soci, engarjolats per motivacions estríctament polítiques, disfressades d’arguments jurídics que causen vergonya aliena i que es tornaran en contra de qui ho ha inspirat, més prompte que tard. La meva condemna absoluta i la meva solidaritat amb tots dos, amb el desig de que ben aviat tornin a casa nostra.

Acabo d’assistir a la multitudinària concentració amb espelmes a la plaça Imperial Tarraco. La capital tarragonina ha tornat a respondre com cal, i això ja comença a deixar de ser notícia després d’un ensopiment nacional d’anys i anys. Un públic completament transversal de tipus, edats, procedències territorials i nivells socials s’ha congregat davant del que tothom coneix encara com “govern civil” (un edifici que representa molt “govern” i molt poc “civil”) per espai d’una hora, amb civisme i serenor, per usar el mot que més fa servir Jordi Cuixart. La societat continua ben mobilitzada, activa i engrescada.

A l’arribar a casa, la tele informa de que quelcom s’està movent entre Junts pel Sí i la CUP en ordre a donar una passa més, potser l’impuls definitiu al procés. Jo crec que ja toca deixar les coses clares. El diàleg, després. Fem un pensament, president?

Despatxos o carrers

“Que les corbates i els despatxos no matin el carrer”. Un amic meu retuiteja aquest missatge d’una diputada cupaire, aranesa per més senyes. Li contesto, amb ànim de polemitzar, “que el carrer no mati els despatxos, les corbates… i les faldilles”. Lo de les faldilles és per tocar allò que no sona: els despatxos, per molt dolentots que siguin, també tenen dret a la igualtat de sexes. Però el que vull dir amb el meu missatge és que, estant d’acord amb què l’alta política no ha d’anul·lar la mobilització ciutadana, tampoc hem de pretendre que aquesta no tingui en compte les lògiques, mètodes i tempos d’aquella.

Despatxos i carrers. La interrelació i complementarietat d’aquests dos àmbits conflueixen, molt esquemàticament, en la disjuntiva a què s’enfronta Catalunya en els propers dies, començant per la molt decisiva jornada de demà dilluns (ja sabeu, resposta de Puigdemont a l’absurda pregunta de Madrid i possible detenció dels principals líders de la nostra societat civil).

La prudència, el pragmatisme, el voler fer bé les coses, el seny (el de veritat, no la caricatura que ens refrega l’unionisme) aconsellen una resposta ambigua del president per allargar un temps aquest període iniciat el dia 10, el de la “pre-post-independència”. L’aposta dels despatxos. Un temps indeterminat, dies, setmanes, potser un mes, en què fructifiqui alguna mena de mediació internacional que s’està coent entre bambalines, d’amagat de tothom. Quan després de la declaració d’independència, vista i no vista, les xarxes bullien de retrets a Puigdemont o com a mínim de decepció per la seva decisió, vaig defensar-lo amb l’argument de que ningú no té dret a donar lliçons o de pressionar-lo perquè faci o deixi de fer: els indepes de peu no sabem de la missa la meitat de tot el que s’està lligant a les altures, no en tenim prou informació (de fet, cap) i tampoc tenim dret a posar al president i a la resta del govern més dificultats de les que ja tenen.

De l’altra banda, l’entusiasme, la unitat, el convenciment de tenir la raó, les imatges de l’1-O encara calentes, aconsellen deixar-se d’històries i tirar pel dret. L’aposta del carrer. Aprofitar ara que el vent ens va a favor. Carpe diem. I és una opció molt ben acomboiada: l’ANC, l’Òmnium, la CUP, Demòcrates de Catalunya, molts dels més conspicus opinadors d’aquest país… M’hi afegeixo. Una declaració formal, pública, solemne i per escrit. Que se’n assabenti tothom i començar a tractar d’igual a igual l’estat espanyol.

Ha de ser fotut triar un d’aquests dos camins o intentar tirar pel del mig. Els dos són legítims i respectables. Els despatxos han de continuar treballant la millor solució, a base de trucades, contactes a tots nivells, reunions, canvis de parer, consultes… Els carrers han de continuar visibilitzant la força que ens ha dut fins on som i que serà la garantia de l’èxit esperat, si continua fent gala d’un tarannà serè, pacífic i fins i tot irònic, la nostra arma més letal.

Qualsevol decisió que prenguin els nostres líders de “despatx” o de “carrer” comptarà amb el meu suport, només els demano que no s’eternitzi el procés. I és possible que per aquí vagin els trets. Algú molt proper a mi i molt ben informat políticament em comentava fa una estona: “això va per molt llarg”. I ha afegit: “al final, tindrà raó el Deulofeu, que va pronosticar la independència de Catalunya el 2029”. No fotis, tu!

[Imatge: Alexandre Deulofeu; www.matematicadelahistoria.cat]

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

Rentar i tallar, 9.895 euros

El president de la República Francesa, François Hollande, té en nòmina un perruquer encarregat exclusivament de la cura del seu cabell, que ha d’estar permanentment en perfecte estat de revista, atesa l’alta dignitat que el càrrec demanda. L’esmentat professional de la tisora i la pinta cobra mensualment la gens menyspreable xifra de 9.895 euros, no sabem si feta o no la corresponent deducció de l’IRPF francès, que suposo que allí també existeix.

La cridanera revelació de Le Canard enchaîné, destinada a provocar tot tipus de reaccions a l’opinió pública, des de l’escàndol sincer fins a la demagògia més barata, s’adiu prou bé al concepte de grandeur que ha rodejat sempre els primers dignataris d’aquell país, des de temps immemorial. No serà sobrer recordar avui precisament (14 de juliol), les històries que s’expliquen (falses) sobre els capricis de Maria Antonieta en vigílies de que li fos seccionat el coll, des de fer-se construir una muntanya artificial de sucre per esquiar fins a aconsellar croissants als seus famèlics súbdits a manca de pa.

Sense voler justificar aquest despropòsit, cal també relativitzar-lo. La remuneració mensual del fígaro ens pot semblar fora mida però convé tenir en compte que el salari mínim francès és d’uns 1.600 euros si no vaig errat. Tampoc sabem tots els detalls del contracte laboral: es fa difícil pensar que el mateix professional no presta serveis a més clients de l’Elisi. Potser fa feines que els pobres mortals no podem ni arribar a imaginar (d’assessorament, d’espionatge, vés a saber). Per cert, la primera dama francesa (esposa, amant o amistançada, no sé exactament què és) té el seu propi perruquer o és el dels 9.895 euros? El xampú i la laca qui els paga? El perruquer necessita algun col·laborador, també en nòmina naturalment, perquè l’ajudi en la seva feixuga tasca (mode ironia)?

No puc evitar adaptar la notícia al nostre país i imaginar-me la que s’armaria si es sabés que el president Puigdemont disposa d’un funcionari (nivell A 30, naturalment) que es dedica exclusivament a tenir cura del seu cabell, encara que coneixent-ne la rebel·lia i abundància, potser l’encàrrec estaria més que justificat. Però les crítiques i protestes hi serien, això segur.

Se m’oblidava afegir un detall: François Hollande és socialista.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]

President Puigdemont

Un apunt de benvinguda al nou president Carles Puigdemont. Bona la proposta del ja ex-president Mas per substituir-lo i sortir de l’atzucac en què ens havíem ficat, en aquest cas nosaltres solets. Impecable full de serveis catalanista, emprenedor, avançat de les noves tecnologies, multilingüe i, com vam poder comprovar ahir amb satisfacció, excel·lent parlamentari contra una oposició que no li posarà gens fàcil la seva gestió. No és temps de covardies ni de tremolor de cames, va dir. La societat sabrà estar al seu lloc. Les institucions tornen a rutllar, la feixuga locomotora cap a la llibertat torna a posar-se en marxa i aquest cop amb més ímpetu, la gent torna a il·lusionar-se. No ens desil·lusioneu, doncs.

[Imatge: m’encanta que la senyora Puigdemont sigui catalana romanesa, casi tant com la regidora musulmana casant dos homes a Badalona l’altre dia; foto, Pere Duran; www.lavanguardia.com]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]