De què ens sorprenem?

Amb el vergonyós pacte entre JxC i PSC a la Diputació de Barcelona rebem l’enèsima, i en aquest cas important, mostra de la creixent distància entre els partits i els seus votants. No és que ens vingui massa de nou perquè, de fet, ja ens oloràvem o, encara millor, ja estàvem més o menys avisats, i per tant preparats, de les moltes maniobres i decisions que estaven disposats a escometre els partits dits independentistes quan, inevitablement, han hagut d’enfrontar-se al que podríem dir realpolitik: la por a noves represàlies (penso en el president del Parlament), l’obsessió per l’hegemonia dins del nou catalanisme (penso en Esquerra i en Sant Cugat, per exemple), la il·lusa suposició de que es poden fer avenços decidits a Madrid (penso en Rufián o en els presos de JxC) o, potser la raó més omnipresent, la necessitat d’ocupar poder, el que sigui, i per tant càrrecs, ingressos i imatge pública (penso en qualsevol ciutat o poble).

El pacte d’ahir l’han perpetrat el partit decisiu per aprovar l’aplicació de l’article 155 i la força que no para de llançar missatges d’animositat, resistència, dignitat i jugades mestres. Com a gran excusa per embellir l’esguerro se’ns ha dit que la política local és diferent, que hi predominen factors específics o humans, en definitiva que “cada terra fa sa guerra”. És cert. L’Ajuntament d’Altafulla, que conec de prop per raons personals, té un alcalde d’una llista afí a ERC amb l’ajut del PSC, amb grans esgarips de la llista de JxAltafulla, que va quedar a l’oposició. Jo mateix vaig votar a la meva ciutat en clau local/municipal, no pas ideològica. És cert que a pobles i ciutats les dinàmiques són específiques, canviants i, de vegades, incomprensibles, i per tant cal acceptar-les sense remei, passant fins i tot per sobre d’aquell axioma que semblava inqüestionable abans de les eleccions que “cal tenir alcaldes independentistes” per damunt de qualsevol altra consideració, com si ens hi anés la vida. Ja s’ha vist el que ha passat a molts indrets de Catalunya.

Però la Diputació de Barcelona és diferent, per la magnitud de l’organisme, per pressupost i, sobretot, per la significació política que té i ha tingut els darrers quaranta anys, pel que en sabem i, sobretot, pel que no en sabem i potser mai no sabrem. I en aquest “no sabrem” què amaga el casalot de la Rambla de Catalunya rau, crec jo, alguna de les raons que explicarien el pacte de la vergonya entre forces manifestament contradictòries. Sempre m’ha semblat la Diputació de Barcelona un organisme obscur, ordidor de martingales de tot ordre (no dic il·legals) i premiador de fidelitats de partit, des de multitud d’alts càrrecs fins a places funcionarials de tot ordre, en la millor tradició clientelista espanyola, aquella manera de governar i administrar que, figurava, havíem d’eliminar fa, precisament, quaranta anys.

I ara què? A plorar per les cantonades o a desfogar-se a les xarxes? A blasmar els partits, sense formular proposicions, o a despotricar de de l’ANC i les seves tendències 2019 en moda samarretes? A acceptar la realitat, tal qual, empassar-s’ho tot i disposar-se a trenta anys més de neoautonomisme (val més menjar poc i pair bé, pobres però honrats, el amo es bueno…? Sempre he dit que, més enllà de la meva manera de veure les coses i de les meves opinions, estic disposat a acceptar el que sigui si està prèviament consensuat, explicat i organitzat. Des de l’assumpció sincera de que és inviable aquell procés que semblava que anava per molt bon camí fins, al contrari, intentar un nou tour de force enfront l’estat amb les armes pacífiques de què disposem, que sabem que tenim, que sabem utilitzar-les i que (ai) tenim voluntat d’utilitzar-les. Sigui el que sigui, però que es consensuï. És, al final, la unitat estratègica de què sempre es parla i mai s’hi posa fil a l’agulla per la (ir)responsabilitat compartida per partits i entitats. Una unitat estratègica que, evidentment, tampoc existia abans dels darrers processos electorals i que, per tant, tampoc ens dona dret a cridar massa ara. He de confessar, però, que el pacte d’ahir em resulta de difícil digestió i veig que el president Torra, autèntic heroi en les actuals turbulències, opina igual.

Com sempre, en pocs dies mig oblidarem la notícia i, com que s’apropen les vacances, deixarem tot per setembre, un mes que ens espera amb els braços oberts i ben carregat de reptes.

[Imatge: wikimedia.org]

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.