28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]

Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]