Ara en trec una, ara en poso una altra (i 2)

Intentava explicar ahir que la confusió entre la defensa dels drets civils i les llibertats polítiques i la construcció de la República està en l’origen de la desorientació en què va entrar el procés sobiranista català des d’aquell 27 d’octubre d’alegries i emocions però també d’incògnites i paradoxes. Treia també a col·lació l’editorial de Vicent Partal (“Farts”) com a exemple d’aquesta falta de delimitació clara entre aquells dos grans reptes que tenim plantejats com a poble, detectable en tota mena d’informacions, anàlisis, fòrums, articles d’opinió, tertúlies, etc. Partal també diu no entendre moltes coses, però les barreja totes: investidures, batalles de partit, vagues de fam, el Consell de la República… Si no comencem per encasellar cada cosa-que-no-entén-Partal (ni jo, ni molts altres), no serem capaços d’avançar amb decisió en cap dels dos objectius.

La lluita contra la deriva repressiva de l’estat, concretada, però no només, en l’esplet d’accions judicials disparades contra els nostres polítics, representants, alcaldes i contra qualsevol que es signifiqués, d’alguna manera, en la consecució del referèndum de l’1 d’octubre, ha de ser objectiu central i immediat de tothom, per radicalitat democràtica, per dignitat com a poble, perquè una gran majoria de la societat així ho sent i perquè apel·la també la resta de l’estat. Aquesta lluita té molts fronts oberts, i tots han de ser eficaços i compatibles. Idees no en falten. I si no són eficaços, respectem-los perquè tota pedra fa paret. Ja n’hi ha prou d’acusacions de “llirisme” contra totes les manifestacions que, amb tota la bona voluntat del món, expressen la seva solidaritat cap els que estan patint les urpes de l’estat. Des de concentracions, sopars grocs o xerrades a convençuts fins a guarniment de balcons o bufandes grogues. El sol fet de que, un any després de l’inici de l’etapa més dura, continuïn amb persistència tantes i tantes mostres de solidaritat ajuda molt més del que es pugui pensar. La comèdia de l’altre dia al balcó de la Generalitat no té res a veure amb tot això, és clar.

L’altra front que tenim obert, el de construcció de la República, va per llarg, mal que pesi al sector que, de forma desconsiderada, és conegut com “independentisme màgic”. Cal seguir jugant les cartes amb la lliçó ben apresa l’octubre de 2017. Sabem què es pot fer i què no, de moment. Cadascú té el seu paper assignat i convindria que, amb la màxima coordinació possible (estratègia comuna, on ets?), tothom es dediqués al que li toca. El govern del president Torra és un govern, al cap i a la fi, autonòmic i hauria de limitar-se a un paper més de gestió. Si no està en condicions de sortir-se del guió (i no ho està, la prova és el sainet de la pancarta), millor que es dediqui a administrar les escorrialles autonòmiques, que no deixen de ser una parcel·la de poder (que bé prou que vam trobar a faltar durant el 155, per cert): hi ha molt camp per córrer. Els esforços per construir la República han d’anar a càrrec de l’exili (magnífica política d’internacionalització, per cert) i el Consell per la República, un organisme que amb el temps haurà d’anar donant fruits, però cada cosa al seu temps. Ara ja no tenim tanta pressa, vist el panorama.

Acabo aquesta llarga perorata, redactada una mica a raig, amb dues aportacions de dos intel·lectuals d’ideologies ben allunyades però que sempre dona bo de llegir o escoltar, com ho han fet a les darreres hores:

Salvador Cardús: “Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.

L’altre, Antonio Baños: “Ara ens cal més organització, en tots els fronts, també l’institucional, i una certa cordialitat entre nosaltres”.

Ara en trec una, ara en poso una altra (1)

El director d’aquesta casa, Vicent Partal, es despatxava ben a gust a l’editorial del passat dijous a compte dels darrers moviments político-jurídico-fàctics sobre pancartes i llaços grocs en edificis de la Generalitat. A partir d’aquest sainet (perquè, comptat i debatut, això ha acabat esdevenint un lamentable sainet), i sense ser lògicament coneixedor del que passaria encara la resta de dijous i divendres, Partal donava via lliure a la seva ira periodística emmarcant la conducta erràtica del govern Torra en aquest afer en el conjunt de mostres de desorientació, falta d’unitat i estratègies diferents que han caracteritzat el sobiranisme català en els darrers quinze mesos, percebudes per una part de la societat amb preocupació, incomprensió o fins i tot estupor, però també inevitablement acceptades atès el peculiar moment que estem vivint (judici, eleccions…) i com una mostra, una altra vegada, del pragmatisme que caracteritza els catalans per a bé o per a mal.

L’esbravada de Partal, titulada significativament “Farts” (en plural, que ell justifica i molts lectors ratifiquen amb els seus comentaris), és perfectament comprensible i la subscric en part. Però el plantejament de conjunt coixeja perquè parteix d’una confusió que s’ha instal·lat en l’opinió pública i que si féssim l’esforç d’analitzar i extreure’n conclusions, clarificaríem una mica el panorama que tenim per davant i que ocasiona episodis tan lamentables com el de la pancarta al balcó de Palau. Intentaré explicar-me.

A Catalunya tenim no un sinó dos processos oberts: un és el de fer front a la repressió política, policial i judicial que l’estat espanyol ha intensificat darrerament, i la conseqüent lluita pels drets humans i llibertats polítiques i socials limitats o amenaçats; l’altre és el de construcció de la República, complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la independència (en realitat, tres conceptes no del tot equivalents, però no entrarem ara en més disquisicions). Son dos processos diferents, molt lligats l’un a l’altre com és evident, però diferents. El primer és compartit per una gran majoria (seria el famós 80%) i, en tot cas, apel·la al 100% dels ciutadans del país com a subjectes naturals de fruir de drets i llibertats, vulguin o no, i no apel·la només als catalans sinó a tots els ciutadans de l’estat, víctimes igualment encara que ni ho sospitin. El segon procés és compartit per un percentatge inferior de la població catalana, i ja no diguem de l’estat: el 47 % només és indicatiu, però a mi no em serveix; precisament l’obtenció fiable i amb garanties d’aquests percentatges a favor o en contra de la independència és el cabdell a deslligar. Més enllà d’enquestes més o menys fidedignes, eleccions en clau plebiscitària o referèndums sense garanties a ulls internacionals, necessitem una dada cent per cent fidedigna i arribar a establir les bases per aconseguir-la. Hem de començar, doncs, per tenir clara aquesta distinció a l’hora de marcar estratègies i decidir passes endavant.

De la confusió entre la lluita contra la repressió i a favor de bastir una república independent ens en servim tant nosaltres com ells a l’hora de generar discurs. Quan Ada Colau penja un llaç groc a favor dels presos polítics a l’Ajuntament de Barcelona, per ells és una “independentista”, quan el treu seguint ordres de la Junta Electoral, per nosaltres renuncia a la defensa de drets i llibertats que, com a progressista, se li suposa. L’afer de la pancarta va per aquí: el que s’hi proclama(va) no té a veure amb cap república sinó que era una mostra de solidaritat amb els presos i exigència de la seva llibertat, uns desitjos que subscriuríem, a ulls clucs, la gran majoria de catalans. Tampoc és una pancarta partidista, com afirma la Junta Electoral i l’opinió pública espanyolitzant. En tot cas és una pancarta de contingut polític amb què uns partits hi estan més d’acord que uns altres. Però fem la prova canviant els colors: si el llaç fos morat, a favor de les reivindicacions feministes, tot seria igual en essència, la pancarta feminista és política (tot és polític, en realitat) però no partidista. Tindrien nassos de fer retirar una pancarta d’aquest tipus? Aquest és el plantejament d’inici que hagués hagut de fer el govern Torra.

Si Torra hagués començat per aquí, és a dir, a considerar la pancarta com a no partidista potser hagués estat més fàcil prendre la difícil decisió que se li plantejava. No nego el dilema i l’entenc perfectament, el que em molesta a mi, a Partal, i a molta més gent és la gestió de poca volada que ha presidit la resolució de l’assumpte. Si s’hagués estat plenament convençut de la viabilitat de la pancarta, amb totes les seves conseqüències, calia mantenir el tipus fins on calgués, però no fer primer el gallet, després començar a fer giragonses, i acabar claudicant mitjançant la passada de patata calenta al Síndic, per tal de dissimular. Si no es volia o no es podia mantenir la pancarta (concreteu aquí al vostre gust les raons: discrepàncies entre partits, por, realpolitik, retirada tàctica, alguna raó inconfessable…), haver-ho fet des del primer moment. No tindríem dret a retreure’ls res. Desobediència és una paraula que queda molt bé en discursos i cartells electorals (l’alcaldessa de Berga ens en podria il·lustrar) però el camí pres pel conjunt del sobiranisme no sembla que hagi anat fins ara per aquí. I d’això és del que se’n dol Partal.

(continuarà)

El carro abans dels bous (avui discrepo de Partal)

No puc estar més en desacord amb l’editorial d’avui de Vicenç Partal. Segons ell, el projecte de llei de transitorietat es queda curta i hauria de desenvolupar més punts a manera de bases constitutives del futur estat català, si aquest és el resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Des d’un bon principi, sense ser un expert en constitucionalisme, vaig veure ben clar que aquesta llei havia de tenir un caràcter estrictament tècnico-jurídic, és a dir, que evités un possible buit legal entre la declaració d’independència (i, doncs, la derogació de facto de la Constitució espanyola de 1978) i l’aprovació del text constitucional català. En temps de tribulacions, com deia el jesuïta aquell, cal evitar els canvis, i el que passarà el proper octubre si tot va bé serà una ben bona tribulació que exigirà tenir perfectament sota control els mínims canvis a fer de moment en qüestions ben bàsiques que no admeten dubtes, dilacions o ambigüitats: qui haurà d’encarregar-se de les diferents funcions fins ara estatals, què passarà amb les causes judicials, de qui dependran els funcionaris de l’administració central, i més coses.

Res més. L’intent defensat per Partal de “colar” a la llei les bases en què descansarà la Constitució de la nova Catalunya, pretèn posar el carro abans dels bous o bé començar a repartir la pell abans de caçar l’ós. No diguis blat si no és al sac, per continuar encara amb frases fetes. És una actitud emparentada amb la d’aquesta colla de constitucionalistes amateurs que ens han anat apareixent els darrers anys, fent propostes, a vegades fins a una obsessiva minuciositat, sobre com ha de ser exactament la nostra societat els propers anys i entrant a sac amb temes tant polèmics com delicats.

Temes que han esdevingut tòpics alguns d’ells (oficialitat de la llengua, existència d’exèrcit, esments als Països Catalans), on Partal tampoc no es resisteix a ficar-hi cullerada. Precisament perquè creen polèmica millor seria no esmentar-los (crec, en aquest sentit, que Puigdemont i Junqueras havien d’haver callat parlant de defensa aquests dies), perquè més que sumar sís al referèndum potser més aviat faran que en restin. I sort que no hi ha un debat generalitzat en aquests moments sobre molts altres temes referits a models educatius o sanitaris, a habitatge, a polítiques fiscals, a divisions territorials i tants d’altres que, segons com foren formulats, potser farien fugir de les urnes determinats segments de la nostra societat que no podem permetre’ns el luxe de perdre.

Quan tot estigui dat i beneït, esperem que per bé, serà el moment d’escometre els debats corresponents i de fer les aportacions oportunes sobre el futur del nostre país, de la A a la Z, com un país normal. Ja en tenim ganes.

[Imatge: ccma.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?