El carro abans dels bous (avui discrepo de Partal)

No puc estar més en desacord amb l’editorial d’avui de Vicenç Partal. Segons ell, el projecte de llei de transitorietat es queda curta i hauria de desenvolupar més punts a manera de bases constitutives del futur estat català, si aquest és el resultat del referèndum de l’1 d’octubre.

Des d’un bon principi, sense ser un expert en constitucionalisme, vaig veure ben clar que aquesta llei havia de tenir un caràcter estrictament tècnico-jurídic, és a dir, que evités un possible buit legal entre la declaració d’independència (i, doncs, la derogació de facto de la Constitució espanyola de 1978) i l’aprovació del text constitucional català. En temps de tribulacions, com deia el jesuïta aquell, cal evitar els canvis, i el que passarà el proper octubre si tot va bé serà una ben bona tribulació que exigirà tenir perfectament sota control els mínims canvis a fer de moment en qüestions ben bàsiques que no admeten dubtes, dilacions o ambigüitats: qui haurà d’encarregar-se de les diferents funcions fins ara estatals, què passarà amb les causes judicials, de qui dependran els funcionaris de l’administració central, i més coses.

Res més. L’intent defensat per Partal de “colar” a la llei les bases en què descansarà la Constitució de la nova Catalunya, pretèn posar el carro abans dels bous o bé començar a repartir la pell abans de caçar l’ós. No diguis blat si no és al sac, per continuar encara amb frases fetes. És una actitud emparentada amb la d’aquesta colla de constitucionalistes amateurs que ens han anat apareixent els darrers anys, fent propostes, a vegades fins a una obsessiva minuciositat, sobre com ha de ser exactament la nostra societat els propers anys i entrant a sac amb temes tant polèmics com delicats.

Temes que han esdevingut tòpics alguns d’ells (oficialitat de la llengua, existència d’exèrcit, esments als Països Catalans), on Partal tampoc no es resisteix a ficar-hi cullerada. Precisament perquè creen polèmica millor seria no esmentar-los (crec, en aquest sentit, que Puigdemont i Junqueras havien d’haver callat parlant de defensa aquests dies), perquè més que sumar sís al referèndum potser més aviat faran que en restin. I sort que no hi ha un debat generalitzat en aquests moments sobre molts altres temes referits a models educatius o sanitaris, a habitatge, a polítiques fiscals, a divisions territorials i tants d’altres que, segons com foren formulats, potser farien fugir de les urnes determinats segments de la nostra societat que no podem permetre’ns el luxe de perdre.

Quan tot estigui dat i beneït, esperem que per bé, serà el moment d’escometre els debats corresponents i de fer les aportacions oportunes sobre el futur del nostre país, de la A a la Z, com un país normal. Ja en tenim ganes.

[Imatge: ccma.cat]

El preu de la independència

L’entrevista d’ahir a Pau Vidal i l’editorial d’avui, sobre la situació actual i futura de la nostra llengua, i la conseqüent (i inevitable) polèmica posterior tornen al primer pla una qüestió que el mateix procés independentista semblava haver eclipsat.

Sense deixar de donar una bona part de raó a Vidal i a Partal (rimen i tot), sóc dels que opina que en aquests moments posar-se a discutir, polemitzar o situar en el centre del debat l’estatus legal que han de tenir les diferents llengües en una Catalunya independent és contraproduent. M’afegiria així al nombrós col·lectiu (impossible quantificar) de catalans que, davant de determinats reptes, responen amb allò de “el nostre mal no vol soroll”, i en aquests moments propers a culminar el procés independentista, quan és opinió generalitzada que encara cal afegir nouvinguts a la causa, no sembla que sigui una bona idea posar la llengua (un tret identitari, en definitiva) al centre del debat.

Crec que amb l’estatus lingüístic de la Catalunya independent anem una mica desorientats. Quan s’eleva el concepte “oficialitat” a l’altar de la sacralitat legal, sigui per atribuir-la en exclusivitat al català, sigui per estendre-la al castellà, errem el tret. Al capdavall, què vol dir exactament “oficialitat”? Posats a etiquetar llengües, seria més partidari de proclamar el català (a la futura constitució, ara que surten com bolets) com la llengua pròpia, la central, la que tothom ha de conèixer, la de l’escola, la dels textos legals… I pel que fa al castellà, serà inevitable que gaudeixi, almenys durant un període de temps, d’una situació legal especial. Posaré un exemple. Posem que el castellà no sigui oficial (ni cooficial): algú s’imagina, per un moment, que l’administració rebutgi un escrit perquè estigui redactat en castellà? Per poc que hi pensem, no crec que les diferents posicions sobre el tema estiguin tan allunyades unes de les altres i en tot cas, al contrari del que opina molta gent, no crec que sigui bo en aquests moments llançar-lo al circ de les feres político-mediàtiques, i menys en període electoral.

Que el català té un futur problemàtic, potser una mala salut de ferro, és cosa sabuda, i Vidal ho explica molt bé en la seva entrevista. M’ha agradat el final, quan ha atacat els polítics ficant-se en el terreny dels professionals lingüístics. Però el debat, avui, no és què cal fer amb la llengua per normalitzar-la o almenys per millorar-ne l’ús qualitatiu i quantitatiu. Portem molts anys debatent-ho, i els que queden. El debat avui és si la consecució de la independència de Catalunya ajudarà o no la llengua a redreçar-se. La tesi tant de Vidal com de Partal ve a ser: per què volem una Catalunya independent si el català desapareix? O dit d’una altra manera, no estan disposats a que el preu de la independència sigui la desaparició de la llengua. Home, dit així, jo tampoc, però potser caldria contestar-los com el que diem als nostres adversaris quan ens espanten amb greus perjudicis econòmics per a una nació independent; potser caldrà contestar-los: és que l’actual situació és millor per a la llengua? Oi que no? Quin altre camí possible tenim?