Festa i lluita

Avui és 28 de juny, el dia que antigament era conegut com “de l’alliberament gai i lesbià”, denominació que ha quedat desterrada per l’omnipresent “orgull”, seguit d’una rastellera de lletres cada any més llarga. Són denominacions creades, esteses i consolidades com un inevitable tribut als nous temps i que caldrà acceptar sense més remei. Ho ha fet l’activisme més popular i activista i ho han fet també altres sectors més dinàmics i inquiets de la societat (aquests però rebatejant-lo com a Pride, que sempre queda més cool). 

Com cada any, i ja és tradició, dues grans maneres de concebre la data i el que s’hi commemora han exhibit les seves diferències sobre el caràcter que ha de revestir la jornada, si de reivindicació de tot el que queda per conquerir pel que fa a orientacions o identitats sexuals (la llista és llarga) o de celebració festiva de la diversitat (quina és, sinó, l’etimologia de l’occitanisme gai?). Els ‘piques’ més o menys importants entre les dues concepcions del 28 de juny, lluny de ser preocupants, haurien de ser vistos crec jo com una prova més de la maduresa (per creixement exponencial) d’un moviment que s’acosta al seu cinquantenari (enguany fa 49 anys de la moguda de Stonewell, a Nova York).

Qui més qui menys té la seva part de raó. La desfilada de carrosses per les grans ciutats, amb colorista exhibició de plomalls i samarretes imperi, licres i cuirs, plataformes i roba cenyida, beneït i patrocinat per marques comercials de tot ordre, serà tot el criticable que es vulgui, però forma part d’una estratègia que ha aconseguit fer multitudinari (i “normal”, adjectiu mal vist per l’activisme de quan jo era jove). És la perversa “pesseta rosa” (el fenomen va néixer quan l’euro encara estava en projecte) que començà a envair botigues, barris, negocis i iniciatives empresarials. Qui no combrega amb aquesta manera de fer les coses per força no sabrà apreciar el que ha representat en la creació de riquesa, en la dinamització comercial i cultural o en la consolidació d’un determinat turisme de qualité. A més d’una normalització, empro de nou el concepte, d’un fenomen condemnat fins llavors a la marginalitat social quan no a la clandestinitat. Parlo de casa nostra, naturalment.

Però també hi ha raons per oposar-s’hi. Les crítiques provinents de la constel·lació de grups, associacions i col·lectius sorgits al caliu de la sempre inquieta societat catalana no deixen de ser també raonables i perfectament comprensibles. El moviment GLBTetc. s’ha destacat sempre per ser inclusiu i integrador, està en els seus gens i, per tant, no pot acceptar aquest caràcter “excloent” que sembla reflectir aquest nou moviment contemporitzador, desideologitzat, mercantilista i, ja posats, hipòcrita. Ets guapo, guapa?, ets físicament atractiu?, tens poder adquisitiu?, tens bon gust en el teu estil de vida? Benvingut al club! No reuneixes almenys un d’aquests requisits? Tu no ets un gai, tu ets un maricón, com deia un acudit cèlebre en altres temps, homòfob si voleu però molt il·lustratiu.

La confrontació de plantejaments dispars, repeteixo, contribueix a la riquesa i a la plenitud d’un dels moviments socials que més petites victòries ha aconseguit en molt pocs anys. Queda encara molt per assolir (en la vida diària, en l’educació, en l’economia, en tants i tants països del món) i la festa i la reivindicació, encara que desfilin per carrers separats, són igualment benvingudes quan arriben aquestes dates.

[Imatge: transidentitats.wordpress.com]